El rastre d’un ocell

A cada pam que s’enlaira, eixampla els barrots d’una gàbia que no existeix

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Heather aka Molly


I passa la vida i corren els anys. S’escurça el gener, tot ve i tot se’n va. El calendari, traficant de sols i llunes, em dóna i em pren.  
 
Em miro les mans, el niu on cuido les quatre coses que estimo. Entre els meus dits hi viu ara un ocell petit, menut. Amb les ales ferides, però no fetes malbé. Hi ve de pas. No s’hi estarà gaire. La curiositat és el seu instint, i el cel és massa gran per viure acovardit. Amb el bec es cura les plomes que li ha congelat l’hivern. Es treu el gel. Alça el cap, tímid. Fa tres passes. Hi ha algú que l’empeny i no és el vent, és la por que ja no té. Es queda quiet. Obre els ulls.
 
Salta. 
 
Abans d’estimbar-se contra terra, estén les ales, que semblen més llargues que abans, i planeja l’asfalt. Travessa la boira de la indiferència. Al seu vol, un a un, s’encenen els fanals que estaven apagats. Desafia la foscor. A cada pam que s’enlaira, eixampla els barrots d’una gàbia que només volant ha vist que no existeix. Se’n va, s’allunya, desapareix. Ara que no el veig, vés a saber on para: aprenent a sobreviure en la nit o fent que cada arbre sigui la seva nova casa.
 
Passa la vida i corren els anys. Les primaveres, les il·lusions, els desenganys. Però de tant en tant, entre els meus dits, com si fossin branques, m’hi trobo una ploma: el rastre d’un ocell que per aprendre a volar, ha hagut de creure en les seves ales.

Nou comentari