Relectura

Els condicionals plens de futur, els futurs plens de no-res, els passats immediats carregats de desig

“Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era la felicidad, era solo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.”
Mario BenedettiLa tregua 
 

Foto: Moyan Brenn

 
Ens resistim a l’enyor, dèiem ahir, però l’equilibri és precari. Ens desmunten les paraules que correm el risc (innecessari, antiterapèutic, contraproduent) de rellegir després de. Tots els lligams de l’amor trenats en frases contrapicades, coordinades, subordinades, juxtaposades, atribolades. En giragonses sintàctiques, hipèrboles extàtiques, hipèrbatons rocambolescos, riures per sota el nas, diminutius a deshora. En minúscules desobedients, majúscules insolents, picades d’ullet davant de les comes, desig encarnat darrere de tots els punts suspensius. Els mots amb què ens dèiem, els mots que no dèiem. Els condicionals plens de futur, els futurs plens de no-res, els passats immediats carregats de desig, els presents juganers a les puntes dels dits i a les parpelles. Els parèntesis suspesos en l’angoixa, els punts i seguit antídot de l’asma, tots i cadascun dels punts i a part. És evident que Déu, de tant en tant, concedeix una treva. Només una treva. I la trenem i destrenem a la llum esmorteïda dels mots rellegits, de l’enyor perquè sí (innecessari, antiterapèutic, contraproduent, emplastre sobre emplastre sobre emplastre), que almenys conjura l’oblit i ens reté a la vora de la vida sentida amb plenitud. 


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari