“Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era la felicidad, era solo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.”
Mario Benedetti, La tregua

Foto: Moyan Brenn

Ens resistim a l’enyor, dèiem ahir, però l’equilibri és precari. Ens desmunten les paraules que correm el risc (innecessari, antiterapèutic, contraproduent) de rellegir després de. Tots els lligams de l’amor trenats en frases contrapicades, coordinades, subordinades, juxtaposades, atribolades. En giragonses sintàctiques, hipèrboles extàtiques, hipèrbatons rocambolescos, riures per sota el nas, diminutius a deshora. En minúscules desobedients, majúscules insolents, picades d’ullet davant de les comes, desig encarnat darrere de tots els punts suspensius. Els mots amb què ens dèiem, els mots que no dèiem. Els condicionals plens de futur, els futurs plens de no-res, els passats immediats carregats de desig, els presents juganers a les puntes dels dits i a les parpelles. Els parèntesis suspesos en l’angoixa, els punts i seguit antídot de l’asma, tots i cadascun dels punts i a part. És evident que Déu, de tant en tant, concedeix una treva. Només una treva. I la trenem i destrenem a la llum esmorteïda dels mots rellegits, de l’enyor perquè sí (innecessari, antiterapèutic, contraproduent, emplastre sobre emplastre sobre emplastre), que almenys conjura l’oblit i ens reté a la vora de la vida sentida amb plenitud.


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix