Roba bruta

Saltar-te la classe de llatí, rebre algun petó, que et consenteixin una miqueta

Foto: Hernán Piñera

 

 

Tres quarts de set del matí. El timbre trenca, impertinent, el silenci del dormitori. Tres segons. S’obren els llums. Deu segons. Grinyola la porta al fons de la sala. El prefecte entra. Vint segons per fer mandres abans no arribi davant del teu llit amb grans gambades sota la sotana negra proclamant el nou dia, enèrgic com una ventada. Si no percep vida sota la flassada, t’estira tota la roba fins als peus. Amunt, dormilega!

Aixecar-te d’esma. Assegut al llit, temptar les botes amb els peus nus. Posar-te dret. Badallar profundament. Notar el fred punxegut de la matinada. Agafar la tovallola i afegir-te a la corrua d’ànimes en pena que, arrossegant els peus, es dirigeix cap als lavabos.

Posar-te a la cua per fer el primer pipí del dia. Posar-te a la cua per accedir a una de les quaranta piques d’aigua glaçada. Fer-te l’orni i rentar-te la cara com els gats. Falten set minuts per a les set. Avui és dijous. Arrabassar els llençols i la coixinera del llit d’una revolada i entaforar-los dins la bossa de la roba bruta. Vestir-te de qualsevol manera, agafar la bossa i, enmig de corredisses, posar-te a la fila. Qui sigui l’últim dels cent-deu, a fregar els lavabos. El prefecte, a pas lleuger, passa revista. «Aquests cordons, aquestes sabates brutes, aquesta bata tacada». Si la llanterna t’enfoca la cara, obrir la boca i parar l’orella. Brut. Torna a rentar-te les dents, i a fregar els lavabos. Són les set en punt.

La processó del silenci baixa l’escala senyorial en dues fileres. Una, a tocar de la barana; l’altra, arrambada a la paret. En arribar al claustre, cal posar les bosses de la roba bruta als grans coves de la porteria. Les que marxen en bus, les que ho faran en el camió de la llet, les que seran recollides i bescanviades, directament, per algun familiar. És el meu cas.

Dijous és un dia d’esperança. Quan arriba una mare o algun familiar a fer el canvi de bosses pot demanar de veure’t. «Armengol, visita. Velasco, visita». Saltar-te la classe de llatí, rebre algun petó, que et consenteixin una miqueta, que et caiguin un parell de duros per anar tirant. Jo, francament, espero poc d’aquest dia. Fa tres mesos que no veig la mare ni ningú de casa. Fa ràbia saber que l’has tinguda tan a prop i no l’has pogut veure. Et fa sentir desemparat.

El matí es va escolant sense sobresalts. Avui tampoc cridaran «Moliné, visita». Dins la bossa de la roba neta, una tauleta de xocolata Poulain i una nota: «Fill, no he tingut temps per entretenir-me. Fes bondat i porta’t bé. La mama».

Nou comentari