El germà, per sort, no va perdre cap dit, però des de llavors ja no em van agradar més els petards. Teníem quinze anys i era el primer Sant Joan que no passàvem amb els pares. Vaig desplaçar la devoció pels petards a la passió pels pinyonets de les coques de llardons i per les rodanxes de taronja confitada que no volia ningú. Per les fogueres de les places del barri. Saltàvem les més petites i demanàvem un desig, Que m’estimi en Tal, Que em faci cas la Tal. Més endavant, vaig esperar amb ànsia el concert de la Salseta la nit del 23 a la platja d’Arenys, fins que un any es va fer tan llarg esperar el matí que hauria preferit no haver sortit mai de casa. Quina agonia d’hores mortes i mal gust de boca per acabar dormint al costat d’algú que feia massa temps que t’ignorava. L’únic Sant Joan a Ciutadella, massa gent i massa gin i jo amb el cap adolescent en una altra banda. Vaig començar a estimar amb més devoció encara les revetlles tranquil·les a casa d’algú, sis o set amics amb ganes de conversa, bromes i acudits, somriures generosos per acollir l’estiu. I avui no puc imaginar un Sant Joan més bonic que saltar set onades a la platja de Xilxes amb els set desitjos corresponents i el cap un poc emboirat per l’olor de les fogueres, amb el mar a dins, el foc a la vora, i acabar dormint amb tu en un llit estret i no preferir en cap moment estar dormint sola.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
