Ho sap l’estiu

El gris no sempre avisa: arriba i au, espavila't

Foto: tony

 

Se’n va la llum. Tres segons i torna. Ara sembla que faci broma, perquè de cop tot és fosc. Ni ordinador. Ni wifi. Ni làmpada. A fora plou. I els trons, tossuts i rabiüts, em repeteixen no, no tot és com ho esperes.
 
Podria estar al carrer. I que aquest xàfec m’hagués enxampat lluny de casa o del lloc on vaig. I que busqués aixopluc allà on aquest matí buscava ombra. O em renyés a mi mateixa per no haver agafat el paraigua que no tinc, quan aquest matí no-sé-qui ha vist al mòbil el dibuix d’un núvol. Com si tot fos previsible i contra tot ens poguéssim preparar. Podria mullar-me la cara i els cabells i cada una de les flors del vestit. Mirar el cel: i què, si plou? I aprendre a fer camí amb els peus xops. 
 
La vida és així. Ho sap l’estiu, ho sap l’hivern. El gris no sempre avisa: arriba i au, espavila’t. Busca el balcó, la paraula, la manera. Tampoc tenim reservada una espelma, al primer calaix, per donar llum quan la tempesta es filtra per dins. Ni uns daus que ens assegurin que la partida és nostra i, va, tranquil·la, llença’ls a l’aire i torna a començar. Tenim un poc que té gust de molt: aquest juliol, que com tu i com jo, també té dret a tremolar un migdia qualsevol. 
 

Comentaris

    Anònim Juliol 24, 2017 11:50 pm
    Parlar del temps no és parlar per parlar. És parlar del present, de tú, del que ets, del que vas ser i del que vols ser! Del què fas i del cap a on vas. Com sempre la Gemma ens ensenya tant! Gràcies!

Nou comentari