Foto: Susan Holt Simpson


Jo tenia tres anys quan vaig aprendre a llegir. No ho feia gaire bé, és clar, i calia tenir molta paciència per esbrinar el significat d’aquelles paraules que pronunciava amb els ulls concentrats i la boca ben oberta. El pare solia dir-me que, per la meva expressió, es feia evident que el cap volia llegir més de pressa que els llavis, i els llavis no feien més que adequar-se a la desentrenada habilitat que manifesta qualsevol infant d’aquella edat quan pretén copsar les paraules en conjunt i dir-les en veu alta.

Als tres anys, les lletres suposen una incògnita per a qualsevol nen petit: són tan sols formes abstractes i aleatòries que, d’acord amb els ensenyaments dels professors de l’escola i dels adults de l’entorn, es tradueixen en tota una sèrie de sons absolutament arbitraris. Les vocals mantenen certa lògica, i a mi em va resultar relativament senzill assumir que, quan la meva boca dibuixava una O, era això, precisament una O, allò que els altres escoltaven.

En canvi, se’m va fer molt difícil assimilar que la sensual i sinuosa forma de la S era a vegades suau com un xiuxiueig, mentre que, per algun motiu, es tornava seca i sorda en altres ocasions: fou aleshores, de fet, que em vaig adonar que una rosa i una rossa ja no serien mai més el mateix. És comprensible que sigui precisament en aquest context de desorientació, fascinació i gran capacitat d’absorció intel·lectual quan els adults regalen als petits els seus primers contes.

En el meu cas, mai no he oblidat un llibre de petites dimensions i forma quadrada, amb dibuixos en tons grocs, verds i taronges, que em va regalar la mare un dia qualsevol en què jo no esperava regals. El llibre es titulava El primer abecedari i, vint anys després, jo acabava de retrobar-lo dins d’una capsa de plàstic gran, molt gran, i que desprenia una forta olor agredolça, barreja de naftalina i llorer.

Podia recordar perfectament el moment en què vaig obrir amb molta cura aquelles pàgines gruixudes, més a prop del cartró que del paper, i vaig visualitzar les precioses planes dedicades, cadascuna d’elles, a les vint-i-set amigues amb les quals m’havia estat familiaritzant durant tants mesos a l’escola. En un automatisme molt egocèntric, vaig girar les pàgines fins arribar a la plana número vint-i-una: volia apreciar l’habilitat amb què el dibuixant del conte havia retratat la meva lletra; la lletra que encapçalava el meu nom i que, per tant, també em definia una miqueta.

La T no em va decebre, però tampoc em va entusiasmar: per ser honesta, i després de repassar-ho amb gran minuciositat, em vaig veure obligada a acceptar que la pàgina més bonica del tot el llibre estava dedicada a la lletra C, i per un moment vaig desitjar intensament dir-me Cristina, Carlota, Caterina; Carla, sobretot, i fins i tot Cornèlia.

Mentre tornava a revisar les pàgines desgastades, vaig pensar que la meva recent història sexual de pocs mesos amb n’Albert ben bé podria encetar un nou volum titulat El segon abecedari, ja que, tornant a obrir el meu llibre d’infantesa per la primera pàgina, em vaig adonar que l’angulositat, la versatilitat, la simplesa i la previsibilitat de la lletra A s’adequaven força bé a molts dels adjectius que jo hauria emprat per definir el meu amic. I si la primera lletra d’El segon abecedari ja estava assignada, vaig calcular, sense gaire dificultat, que només me’n quedaven vint-i-sis.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix