Foto: Monika Kozub
“Em pots enviar una nota de veu per a la ràdio amb una reivindicació feminista per al 8M?”, em demanen dies enrere. I ho faig, esclar. Però tinc la sensació que bàsicament estic generant contingut adequat per a una data en concret, com quan arriba Nadal i toca parlar de com es cuina l’escudella.
Com si les dones fóssim un animal exòtic que sortís de la cova només aquesta setmana a l’any, aquests dies previs al vuit de març moltes empreses i mitjans han adoptat un coloret lila en els seus logos, o han fet continguts especials on es tracten de manera més específica els greuges que patim per tal de dedicar-nos-la. Com és el cas de TV3, que sota el lema “som dones” ha fet tot de reportatges molt interessants i molt explicatius però que a mi em generen els dubtes de per què no es diu “som persones”, o per què no es fa tot l’any i s’ha de concentrar aquest contingut durant una setmana com qui fa un crèdit de síntesi a l’institut.
D’altra banda, és el que passa cada 8M. Potser algun any ens podríem organitzar amb alguna acció més transgressora que no pas uns reportatges per conscienciar la població. Se m’acut la idea incòmoda de fer vaga de compreses i anar sagnant pel carrer, per les aules, pels restaurants, pels cinemes, per les oficines, pels supermercats, a veure si els senyors que manen es cansen de trobar-s’ho i decideixen que copes menstruals, compreses i tampons han de ser gratis, per exemple. I si molt t’encantes, que vagin també amb un blíster de paracetamols, ja posats.
Ara hi ha tota una elit molt nerviosa perquè al jovent li ha agafat per cremar coses. La setmana passada els amics dels contenidors feien públic un manifest que defensa el respecte pels drets fonamentals, però reclama que el dret a la manifestació s’exerceixi de manera cívica i pacífica, i que en cas contrari el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona […] exerceixin la seva autoritat “sense complexos” per retornar el prestigi i la imatge a Barcelona. Ves que no fos una imatge una mica hipòcrita, se’m va passar pel cap en llegir-ho. Ves que perquè uns puguin guanyar dos-cents mil euros a l’any d’altres n’hagin de guanyar menys de deu mil i invertir-ne la meitat en un pis de lloguer.
Qui sap si, si anéssim sagnant cuixa avall a xafardejar la roba de les botigues del passeig de Gràcia, farien també un manifest dient que feu el favor, que el prestigi de la ciutat. Les calces brutes s’amaguen baix del llit, igual que tot el que no agrada de veure: gent de trenta anys que en fa deu que és becària, dones que amb trenta-i-pico encara han de compartir pis i quan volen (quan es poden permetre) tenir fills ja no els queden òvuls fèrtils. Empreses privades que es freguen les mans amb el desgel de l’Àrtic. El sostre de vidre. El país que viu dels guiris. Discursos feixistes que queden impunes emparats per una constitución que nos dimos entre todos però que mons pares ja no van votar.
Si alguns demanen exercir l’autoritat sense complexos perquè no es vegin les vergonyes d’una ciutat, de moltes ciutats, d’un país, potser que nosaltres reclamem els nostres drets sense complexos cada dia, de la manera que vulguem.
14
0
