El sensesentit

Imagina't caminant per una atracció de fira en què el terra es mou i les parets fan trampes

Ni tampoco podemos conocer por anticipado (y aquí reside la diferencia esencial entre el dolor por la muerte de un ser querido tal como nos lo imaginamos y tal como es en realidad) la ausencia interminable que vendrá después, el vacío, que es justamente lo contrario del sentido, la sucesión implacable de momentos durante los cuales afrontaremos la experiencia del sinsentido mismo.
 
Joan Didion, El año del pensamiento mágico
Random House, traducció de Javier Calvo

 

Foto: smilla4


M’ho va dir fa temps un amic poeta: “El sentit de la vida no és un secret amagat no sé on com en una pel·lícula de l’Spielberg. La vida té el sentit que tu li donis”. Aleshores, ho confesso, aquesta idea em va tranquil·litzar. Si no es tractava de buscar-lo amb un mapa a la mà, si només depenia de mi, me’n veia prou capaç, de donar un sentit a la vida.
 
Això era abans. Abans que tot plegat perdés tot d’un plegat el poc o molt sentit que tenia.
 
Llegeixo El año del pensamiento mágico, de Joan Didion, en castellà. No sé com en deuen dir, en la traducció catalana, del sinsentido espanyol, que es deu correspondre al nonsense anglès. El diccionari em suggereix que en digui absurditat o absurd. Però cap paraula parla tan clar com la inexistent sensesentit.
 
Imagina’t caminant per una atracció de fira en què el terra es mou i les parets fan trampes. O enmig d’una boira tan espessa que sembla que t’hagi d’escanyar. O dins d’un somni amb ínfules de malson que no s’acaba mai. Imagina’t fent coses i coses com un autòmat, sense reconèixer en tants gestos apàtics res del que et definia. Imagina’t rere una finestra amb les persianes sempre abaixades. Imagina’t que una bona part de tu –la millor part de tu– està més morta que viva.
 
Som atzar i venim del buit i avancem sols cap enlloc. Desenganya’t: el sentit és que no hi ha sentit. Però cantem, escrivim, ens creiem déus, ens putegem els uns als altres, discutim sobre naps i cols i, fent girar la roda del sensesentit que ens acull, fins i tot gosem reproduir-nos. Coincideixo lletra per lletra amb la següent reflexió de Xavier Rubert de Ventós: “No content amb la meva, de mort, n’he fabricat quatre més. Que bèstia! Excuseu-me, fills meus, per haver-vos-la contagiada… Obriu els ulls a la posta de sol a Empúries per mirar de perdonar-me”.

Excuseu-me, fills meus. Inventarem respostes impossibles davant d’un mar en calma.
 

Comentaris

    Sara Pastó Gener 30, 2018 10:57 pm
    Amb un nus a la gola i sense paraules. Gràcies, Eva.
    Anònim Gener 31, 2018 12:01 am
    T entenc, Eva t entenc. Has tingut una gran pèrdua, la pèrdua d un costat fort, un company de vida. Jo he passat per una situació semblant i et quedes amb un buit immens i una tristesa infinita. Dóna t temps, si us plau. Gràcies, poses paraules a les pèrdues profundes de la vida.
    Nora Dolaus Gener 31, 2018 12:46 am
    Encomanem la vida, sempre la vida. La mort n'és una conseqüència. Cap vida (tal com l'entenem) néix d'una mort. En canvi, no hi hauría mort sense vida primer. Els fills són la vida. Nosaltres no fabriquem el seu final, arriba sol quan sigui que toqui. Com el nostre. En quant al sentit de tot plegat. Depèn, tot depèn, del que li dónis tú, si, però no a la vida sinó, en aquest cas, a la mort. Si l'enténs com a final, aleshores el sentit de la vida realment trontolla. Si enténs la mort com a canvi, traspàs, fins i tot inici de quelcom que desconeixem, aleshores tant la mort com la vida (per mi) adquireixen una significació molt més clara des de la qual un pot sentir-se a gust en el moment que li toca estar. Abraçades, Nora
    Admirador secret Gener 31, 2018 7:24 am
    M'has fet plorar, i tot i així necessito donar-te les gràcies per aquests minuts. Molta salut, amiga virtual.
    PreciosAnònim Gener 31, 2018 7:44 am
    Com pot ser d’ambivalent la vida en si mateixa i potser..... per aixo sobrevivim!!!!!!!
    Anònim Gener 31, 2018 7:53 am
    Un petó, Eva, que us arribi en ales del vent...per poder ajudar (si és que hi ha forma) a desfer el nus d'aquest sensesentit
    Ma Carme Gener 31, 2018 8:26 am
    Preciòs el que has escrit..., M' has arribat al cor... Rep una abraçada de qui no coneixes i de qui no té per costum escriure però et segueix cada dia i et dona les gràcies per aquesta pàgina meravellosa que és "catorze", on trobo diàriament paraules que m' emocionen, amb les que m' identifico i que m' omplen i que m' ajuden a tirar endavant... moltes gràcies per ser-hi..
    Anònim Gener 31, 2018 8:32 am
    Necessito llegir-te per adonar-me'n que no he embogit. Gràcies Eva...
    Anònim Gener 31, 2018 2:18 pm
    Feia temps que no llegia res que m’agradés tant. “Som atzar i venim del buit i avancem sols cap enlloc.” Em sembla que no es pot dir més ben dit. Gràcies Eva, no deixis d’escriure mai!
    Anònim Gener 31, 2018 5:54 pm
    Gracies, Eva! Pels teus escrits que donen sentit..
    Iñaki Betenasagasti Gener 31, 2018 6:42 pm
    Em donen ganes de aplaudir, i només em surt un enorme petó! I només se m'acut pensar que per molt que pensi no puc deixar de pensar... I tampoc sóc ningú per repartir medalles, i penso que ets una gran dona ... Un enorme petó !!! Bé, a hores d'ara, ja són dos !!!
    Anònim Gener 31, 2018 11:15 pm
    Es necessita temps per digerir tot el que passa quan marxa, per una rao o altra, el teu company de vida. Però finalment s' apren. Quan t'ho diuen els altres ho veus impossible, pero es pot. Amb treball i temps.

Nou comentari