L’escriptora Natalia Ginzburg


Llegia aquests dies passats Las palabras de la noche, una novel·la de l’autora italiana Natalia Ginzburg –n’he llegit l’edició de Pre-Textos, amb molt bona traducció de Trapiello. L’has llegida, la Ginzburg? No te la perdis. Assaig o ficció. És sempre excel·lent i diu les coses importants, essencials, d’aquella manera simple que tothom pot entendre però darrere la qual hi ha una feinada d’escriptora i pensadora. La seva és una obra basada en la necessitat d’existir, no pas en l’ambició de triomfar. No està dissenyada per agradar ni per vendre. És el que ha de ser. És.

Bé, doncs, segueixo amb el que et deia. Las palabras de la noche explica en primera persona la història d’un grup de gent que viu en un poble petit on hi ha una fàbrica important. Un poble en què tothom sap i comenta la vida de tothom. Un lloc on les expectatives pesen més que els desigs. Un lloc on la norma té més força que el sentit comú. On els silencis amaguen paraules que han deixat de dir-se justament per evitar la diferència que, òbviament, no desapareix, sinó que s’amaga. Un lloc on la gent intenta ser feliç a la manera dels altres, per conformar-los.

La prosa irònica de la Ginzburg, crua i despullada, m’ha recordat el que explicava la meva àvia sobre el que deia la seva àvia, és a dir la meva rebesàvia. Es veu que la dona –que va emigrar des de Lleida a l’Argentina a finals del segle XIX, amb marit i uns quants fills, en un vaixell ple d’esperances–, quan es queixava dels seus gairebé inexistents recursos econòmics, deia: “Els pobres ens hauríem de morir. Tots. Patapam. Total, els únics que disfruten de la vida són els rics. Jo, si fos rica, no em voldria morir mai”. I reia i feia riure a tots els que l’envoltaven. Era la seva particular manera de burlar-se dels rics.

A la novel·la de la Ginzburg els rics no són feliços, no. Els que millor s’ho passen són els que s’assemblen als altres, els integrats, els que pensen i senten com la majoria. A la novel·la de la Ginzburg, si es fa servir la mateixa ironia que gastava la meva rebesàvia, els que haurien de morir són els diferents. I la frase final de la seva reflexió, seria: “Jo, si fos com els altres, no em voldria morir mai”. És la manera que la Ginzburg va trobar per qüestionar la uniformitat, el pensament adotzenat, l’autoritarisme, la hipocresia.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Joan a abril 08, 2022 | 13:40
    Joan abril 08, 2022 | 13:40
    Com sempre un gran escrit que et fa reflexionar de l'Andrea Mayo.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix