Foto: Albert Ortiz

Seguramente ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Postales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción. Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron.

Amb aquestes paraules començava el darrer discurs que Salvador Allende va adreçar al poble xilè l’onze de setembre de 1973, just abans de ser assassinat per les forces militars colpistes comandades per Augusto Pinochet.

Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

És inevitable que les paraules d’Allende no ressonin constantment cada onze de setembre, per la part que ens toca. Perquè és en dies com el d’avui en què la voluntat del poble, la seva voluntat de ser part activa de la construcció de la història, en un moment tan decisiu, esdevé nítida, visible, contundent. I emociona, esclar.

Tanmateix, aquest dies previs a la diada, em preguntava si no estem deixant passar massa temps entre cada demostració massiva, pública i festiva de la nostra voluntat. Si això no fa que, per previsible i tradicional, perdi un cert valor. Enteneu-me: no vull dir que no tingui valor que centenars de milers de persones es manifestin un cop l’any, de manera sostinguda, des de fa cinc anys. Però en el punt on som ara mateix, tal i com jo ho veig, no n’hi ha prou amb la cita anual. Cal manifestar-nos sense parar, cal sortir al carrer, cal explicar arreu i les vegades que faci falta que el dret a decidir és un dret democràtic inapel·lable. Cal, com deia Allende, fer-nos nostra la història, deixar una mica de banda el nostre seny idiosincràtic i fer un cop de puny sobre la taula.

Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

De moment, i en el nostre cas concret, sembla que aquestes alamedas encara són lluny, i precisament per això cal creure’s més que mai que sí, que és possible. Que cal perseverar i perseverar. Que cal aprofitar la voluntat de ruptura per construir una república justa, igualitària i solidària. Que cal tenir clar que independència sí, però no a qualsevol preu. Que ens cal l’alegria, el somriure i l’emoció, però també l’esperit crític.

Va, que ja ho tenim això. Serà un dia que durarà anys, que deia l’Ovidi.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix