La serra

Decideix que avui tampoc no traurà l’entrepà que duu a la motxilla quan sigui l’hora del pati

Arxivat a: Conte, Cambres pròpies

Foto: Alexander Knoch

 

 

Hi ha nenes que cada matí arrosseguen cossos mastodòntics cap a l’escola. Algunes van amb l’estómac fet una boleta en espera del primer insult de la jornada. Van soles, a vegades per parelles, i tenen per costum clavar els ulls a terra si no és que els toca travessar el carrer. A cada passa, se saben convenientment jutjades per habitar aquestes carns que, segons els han dit, només poden ser fruit de la ganduleria i la manca de control.

Ella s’atura al semàfor. Uns ulls petits i solcats d’arrugues la sentencien per sempre, sense pietat. I, aleshores, decideix que avui tampoc no traurà l’entrepà que duu a la motxilla quan sigui l’hora del pati. Que potser així es farà invisible durant una estoneta, fins que el so de la sirena li permeti tornar a seure en aquella cadira verda que se li clava a les cuixes fins a deixar-li un sec rosat.

Quan arriba a casa, deixa caure la motxilla de floretes i s’estira al seu llit. Fa un cop d’ull al mirall de l’armari però és prou ràpida per esquivar-ne el reflex quan hi intueix un embalum que no està disposada a acceptar. I, mentre mira al sostre, pensa que potser no ha estat un mal dia. Només l’han insultat la Rosalia de la seva classe i el Marc Ibáñez de cinquè. I la professora d’educació física no li ha preguntat si ja menja verdura i amanida davant de tota la classe i avui, que ha tocat volei, no ha ensopegat ni un sol cop. A les dutxes ara ja ha après a quedar-se l’última i, quan la resta pugen, ella es passa aigua per sobre i es vesteix d’una revolada mentre va gotejant. Té gana. Però ja no vol més pomes per berenar.

La mare aparca en doble fila i ella baixa esbufegant del cotxe just davant del nou gimnàs. La nina de plàstic de l’entrada li fa un somriure tort mentre la repassa. Ella vol córrer i s’encalla amb la bossa a la barra giratòria que li dóna llum verda per entrar. Després de canviar-se ja està tota suada. Evita tots els miralls del vestuari i puja les escales eternes per anar a la classe de ball. Dues senyores la saluden i li diuen maca i ella sospira mentre es col·loca en el seu raconet habitual. On ningú no la miri, on els miralls que tot ho veuen no la puguin ensenyar. La música li batega a les orelles i per uns instants oblida que té els dos genolls a punt de claudicar. Ballant és molt més àgil del que s’imagina. Sua dos litres de tristesa, un litre de fracàs i quatre gotetes de dignitat. Quan surt a fora respira i amb els ulls busca el cotxe blau dels pares que té una llum fosa a la part del davant.

La veu de la mare anuncia que ja és fosc i que encara no sap ni què soparan. No la mira ni una vegada. Ella, que és l’única per qui es deixaria mirar. Ensorrada en el seient del cotxe, prova d’imaginar-se dins el cos esvelt de la Rosalia. I també intenta endevinar la seva mare dins del cos d’aquella senyora tan elegant. I les veu mentre sopen, la Rosalia i la seva mare, menjant fulles d’enciam i pomes verdes, desplaçant-se ingràvides per aquella casa tan bonica mentre no deixen de riure ni un instant. Davant l’ascensor la mare la reülla i li assenyala les escales. Ella s’entreté a comptar les rajoles que l’envolten i creua els dits de la mà dreta per continuar esperant.

A quarts de deu seuen a taula totes dues. El pare fa estona que ha sopat mentre mirava la tele assegut al sofà. Al plat: dos frankfurts, una muntanya de patates i mil excuses. Perquè ella ja sap que si la mare l’ha d’acompanyar i recollir del gimnàs no té temps per a res i menys per anar a comprar. I ara sí que voldria la poma, i una amanida, i fins i tot es menjaria un tall de lluç sense arrebossar. Però si no es menja el que té al davant la mare s’enfadarà encara més i a la nit tindrà gana i s’haurà d’aixecar a buscar pa. I mastega a poc a poc al principi, però després s’embala i ja no es pot aturar. Sap que la mare la mira, amb aquella cara que ella no sap si és de pena, d’angúnia o només és que està cansada de tot plegat.

Es renta les dents, escup i finalment apuja la mirada. Aquest cop no s’ha recordat d’escapar. I pensa que si ella s’acabés al coll seria una nena bonica o que, si més no, gairebé seria una nena normal. I que, si no tingués cos, a la classe s’atreviria a parlar en veu alta. I que la mare estaria contenta i, de tant en tant, segur que la voldria mirar. I que, si només fos un cap, fins i tot el pare seuria a la taula a sopar amb elles algun dia. I que la Rosalia ja no l’hauria d’insultar tant. I es fica al llit i s’imagina una serra. Una serra enorme per salvar-la dels seus pecats.

Comentaris

    Anònim Octubre 30, 2017 10:11 pm
    Una historia molt bonica i trista a la vegada Que ben escrita m,ha arribat al cor! Felicitats Laia
    Anònim Octubre 30, 2017 11:36 pm
    Laia, m’has deixat amb un nus a la gola..., un cop més em sorprens amb les teves paraules tant sinceres i plenes, en aquest cas, de la maleida realitat Molta tristor Felicitats guapa!
    Tre Octubre 31, 2017 6:55 pm
    Molt maco el conte,Laia,una abrçada gran persona i gran escriptora!
    Anònim Novembre 3, 2017 1:10 am
    Molt bon text! M'ha fet pensar molt. Som nosaltres els que jutgem sense parar a pensar!
    Anònim Novembre 4, 2017 10:20 am
    Enhorabona pel relat. Has lograt que al llegir-lo ens posem dins l'ànima de molta gent que pateix en silenci. I això no és gens fàcil. Felicitats!
    Anònim Octubre 26, 2018 10:46 pm
    Jo també vaig ser una nena grasa, atemorida pels insults dels companys de classe. I, malgrat el pas del temps continuo sense alçar la veu i continuo amb la mirada baixa, sempre mirant a terra per a pasar desaperçabuda. Preciós relat.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Clara Sáez
Una porta a l'art
14 il·lustracions de Clara Sáez, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...