Foto: Andrea Jofre


El tram de camí de ronda que connecta la cala d’Aigua Xelida amb Cala Llarga està ple de pins que desafien la gravetat. Me’n vaig adonar de petita recorrent-lo sota el sol insolent d’agost enmig d’una infància lleugera a cavall del Maresme i la Costa Brava.

És just abans d’arribar a Ses Negres on els troncs dels arbres comencen a tallar el camí dibuixant una línia totalment perpendicular a la terra que els aguanta fins al punt que impedeixen el pas de qui no estigui disposat a doblegar-se. Fins al punt en què és totalment impossible d’imaginar la magnitud i la forma que han de tenir les seves arrels per fer de contrapès mentre dibuixen cercles metres avall i beuen aigua salada.

De petita estava convençuda que ho feien com a mètode de defensa. Que els pins protegien el que encara era seu, barrant el pas als vianants mentre feien pagar peatge d’humilitat a cops de mal d’esquena. Que tot plegat era una estratègia per venjar el ciment, la brutícia i el xivarri que els havíem imposat sense previ avís. Que intentaven evitar l’inevitable obligant a tot foraster a passar sota els seus troncs robustos amb el cap cot i el convenciment d’estar entrant en un territori inexpugnable.

No va ser fins que vaig començar a posar vida als anys, centímetres d’altura i estius a les butxaques que em vaig adonar del que passava. Que em vaig adonar que tot plegat era qüestió de supervivència i que l’horitzontalitat que fins ara havia atribuït al rebuig i la defensa era simplement l’única manera de créixer. Que un pi no pot pretendre mantenir-se recte davant els embats del vent si vol seguir sobrevivint al pendent dels penya-segats i la inestabilitat de la marea. Que el paisatge es modela amb el temps i pel temps i que això passa des de molt abans que arribéssim nosaltres.

El tram de camí de ronda que connecta la cala d’Aigua Xelida amb Cala Llarga està ple de pins que desafien la gravetat i que se m’ha convertit en paisatge de referència perquè sempre serà on vaig aprendre que quasi tot passa molt abans que arribem nosaltres. Però sobretot vaig aprendre a no confondre la defensa amb la supervivència.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix