Foto: Andy Rogers

Tinc una amiga que fa un bon grapat d’anys que se’n va a passar l’estiu a països en conflicte. És evident que només ho fa per fer-me patir. Aquest dissabte vam sopar juntes i ens vam acomiadar fins al setembre. Per a mi no és una amiga més: vaig decidir que seria la meva persona preferida ara fa dotze anys, quan es va quedar sense mare.

La M. és una d’aquelles persones que sembla que hagin vingut al món perquè els altres ens adonem que som uns merdes. Ella, per exemple, al súper, si vol comprar ous, es queda el paquet on n’hi ha un de trencat “perquè si no aquest paquet no el comprarà ningú, sats”. I em confessava, després de sopar, que aquests dies en què ja preparava el viatge ha pensat en la mort, en la possibilitat real de no tornar-ne (a la zona on va, fa poques setmanes va haver-hi un atac on van decapitar deu persones) i que per això, l’últim dia de feina –és mestra de música–, s’havia deixat l’aula endreçadíssima “per si m’han de substituir, qui vingui que no digui, ui, aquesta M., que desordenada que era”.

Mentre a mi se’m posava malament el sopar, ella m’anava dient que, tot i que ara mateix no li anava gens bé morir-se, que hi ha moltes coses que voldria fer encara, feia balanç de com li ha anat l’últim any i m’assegura:

–Seria un any amb el qual podria tancar.

Ella va trencar pel carrer de Les tres senyores, que era el carrer que agafàvem per anar al pis que compartíem ara fa massa temps, i jo vaig tirar Alzina amunt escoltant l’última cançó que m’ha agafat per fer sonar en bucle (Losing Haringey, The Clientele) pensant en tota aquesta pila de coses que ens queden per fer encara i en la penúltima frase que m’havia dit la M.:

–Però si hi vaig i en torno, Maria, la vida és més palpable, més agraïda, més veritat.

Ho sap la por, que no cal arriscar i que cap d’aquestes coses que ens queden per fer no és imprescindible. Que el món no canviaria gens, si no acabessin sent fetes o viscudes, que la humanitat no se’n ressentiria pas, però sí que és veritat que ara a l’estiu ens perdríem l’espectacle de la fruita dolça o les nits de calor insuportable que es transformen en converses que ens canvien la visió de la vida i, fins i tot, potser ens perdríem algun petó que ens retornés a un juliol d’adolescència i un matí que ens convidés a mirar una pel·lícula bonica abans de l’hora del vermut.

I el futur, si vol arribar, que arribi i si no, que ens deixi aquí, en aquest estiu d’il·lusions d’infants, que hi ha una cosa que la por no sap: i és que també hi ha horitzons a les platges sense mar.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix