Costa d’explicar, però passa: hi ha qui, no saps ben bé com, arriba a la teva vida i te la il·lumina. És com si hi hagués tot de fils invisibles, tot de camins subterranis, coincidències, jo què sé, digue-n’hi que vulguis, que fan que enmig de tantíssima gent trobis algú amb qui parles el mateix idioma.
Hi ha un magnetisme que ens uneix amb certes persones. I tot d’una penses en algú i apareix al mig del carrer, o t’escriu un missatge, o tot de coincidències que de tan extraordinàries acaben sent normals. I per què passa tant amb un i amb un altre no? És com si hi hagués persones amb qui estàs connectat i d’altres amb qui tot és pla, banal, tant d’inèrcia, lluny, esforçat.
Però la màgia existeix, i no és invisible: la veus quan perds la fe i davant teu hi ha un miracle. Quan la intuïció et diu vés-hi i hi vas i tot es va trenant. Quan t’atures, mires al teu voltant i penses: com he arribat fins aquí? Quan t’adones que hi ha coses que se’ns escapen. Que no tot ho controlem amb aquest cap. Que hi ha camins que es van fent fora del nostre cos. I ja podem fer plans, ja ens podem amoïnar, ja podem dir després de l’u vull el dos, ja podem rondinar i comptar misèries, que un dia veus que allò que més estimes ha arribat sol cap a tu.
2
1
