Si te’n saps riure

Obres la porta embolcallada amb la tovallola que fins fa no res et feia d’amant

Foto: Stephanie Overton


El lloc de casa que més t’agrada és la dutxa. Perquè està en un racó, entre dues parets de manises grises mats, petites, rectangulars, formant un triangle on tu fas de tercera cara. No hi ha finestres, al lavabo, no fa mai fred sota l’aigua calenta i, si vols, apagues el llum i s’atura el temps. I et dutxes a les fosques com si no existissis o com si fossis en un altre món estrany i millor, que tendeix a infinit i a màgic. Diries que fins i tot, en ocasions, hi veus volar libèl·lules fluorescents.
 
Quan en surts, obres el calefactor a les palpentes i recolzes el cap contra la tovallola de la porta tancada i deixes que t’abraci de manera imaginària; t’has acostumat a aquesta solitud enganxosa i tot i així, de vegades necessites una espècie de contacte similar a l’humà, i per això la tovallola gran, penjada a la porta des d’un punt més alt que tu, t’acull i te’n poses una punta per sobre de l’esquena com el braç d’un pare i et consola d’aquest lloc absurd que és la vida.
 
Amb el cap abocat entre muntanyetes de rus penses en la N., què et diria ara. Fa anys et sacsejava per les espatlles: “Has de tenir un diàleg amb la nena que vas ser, la maltractes!”, et deia, “ets cruel amb aquella nena!”; que l’havies de mirar des de la seva alçada i dir-li tranquil·la, ens en sortirem de monstres i tempestes d’alta mar i de nits sense lluna. Agafar-la de la mà, abraçar-la, totes aquestes coses que a tu ara et fa una tovallola col·locada en vertical. Se te’n riuria, si et veiés ara. Així era ella. “A veure, és greu, però no em diràs que no té un aire còmic que coixegis, quan trigaràs?, et donarà un no-sé-què interessant”, et deia, la cabrona, i somreia i llavors: “No em miris així! Si te’n saps riure, guanyes tu” i continuava somrient com si ella ja hagués guanyat de feia temps.
 
Enveges la capacitat de les persones que saben mantenir un cert estat de moderada felicitat o bonança durant un període decent de temps. Enveges el tren on han pujat els altres. Et preguntes si és per això que tens tendència a enganxar-te a persones que et saben fer riure. Cerques aquests petits esclats d’alegria com a succedani d’alguna cosa que et tapi la concatenació de males èpoques. Perquè el riure és el més semblant a l’alegria i l’alegria el més semblant a la felicitat i mira, ja signaries. Però com a tot succedani, se l’acaba descobrint, igual que a un mentider o a un amor que no estima.
 
Si gosessis obrir el llum d’aquest lavabo minúscul que avui t’és úter, et preguntaries de nou per què no ets capaç d’enamorar-te d’aquesta manera tan brutal i absoluta amb què t’enamores remotament d’algú altre, del rostre i el cos nuu i de tot el que hi ha dintre del cap que viu en el mirall que et reflecteix.
 
La placenta plena de líquid amniòtic entre el qual nedes a les fosques en aquest lavabo preferit es veu rebentada pel timbre de casa. Dubtes si obrir i tornar al món real o quedar-te allà fins a la inanició però recordes que tens una empresa i ves a saber. És un missatger (merda), porta un burofax (merda), l’has de signar (merda!). Obres la porta embolcallada amb la tovallola que fins fa no res et feia d’amant, et passa pel cap que potser es pensarà que te li estàs insinuant per obrir-li en tovallola i ara t’has acollonit per si de cas et viola. Al burofax un client et comunica formalment que ha fet fallida i no et pagarà els sis mil euros que et deu. Se’t dispara el tic nerviós de la parpella dreta.
 
Tornes al lavabo; ara sí, obres el llum, deixes caure la tovallola al terra encara humit de baf. Gires la vista a l’esquerra i veus que de dins d’un calaix de la calaixera metàl·lica treu el cap d’una bosseta de roba un pintallavis que fa tres anys et va regalar ta cosina i que no tenies cap expectativa d’arribar a estrenar.  Sense pensar gens, l’agafes, et pintes els llavis per primera vegada a la vida i ara només et vesteix aquest vermell carmí. Et mires. Mires a baix a la dreta, a l’altura del genoll, t’acotxes i dius en veu alta a la nena que vas ser: “Vols que te’ls pinti a tu també?” i somrius. I amb el pintallavis mateix escrius al vidre “si te’n saps riure”. No et cal acabar d’escriure la frase perquè ja saps qui guanya.  

Comentaris

    Anònim Març 20, 2018 11:54 am
    M'encanta.
    Natalia Març 20, 2018 8:53 pm
    Em passaria les hores i els dies llegint-te. Gràcies per fer-me somriure a mi també.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...