Em llevaré a les sis cinquanta i, després d’una dutxa que em deixarà la pell vermella, beuré el cafè mig diluït de la màquina vella. Tres gotes d’aigua em regalimaran fent camí des dels cabells per l’esquena i em mantindran desperta mentre dono voltes per la sala d’estar recollint els desastres de la nit anterior. A i trenta-cinc posaré el peu al carrer i cinc minuts més tard em creuaré la dona rossa de l’abric elegant a l’altura de Bruc. El nen despentinat de la motxilla grossa em deixarà anar un mig somriure quan creui Roger de Llúria i la suada a l’andana serà a tres quarts. Les corredisses per les escales mecàniques a les vuit; la mascareta blava, a i cinc.
Quan la calor de setembre encara estrenyia vaig passar tres hores seguides d’un vespre llarg amb la Nora Ephron i el seu No me’n recordo res. El sol queia i, mentre l’aguantava amb la mà esquerra, la dreta no parava de gargotejar, subratllar i posar signes d’exclamació al que podria ser i és, en efecte, la vida explicada des de la vida mateixa. Malgrat totes les distàncies generacionals i topogràfiques que ens separen, vaig fer-me meus tots els seus paràgrafs i em vaig encallar en les últimes pàgines, on la difunta autora fa dues llistes: la del que trobarà a faltar i del que no quan ella ja no hi sigui. I són coses petites, generals, inespecífiques o concretes però sobretot seves i quotidianes.
Mentiré si us amago que la meva personalitat obsessiva ha començat inconscientment, des de llavors i sense massa constància, a fer llistes de coses que sé que trobaré a faltar en algun moment si tot canvia. Gràcies o per culpa dels meus quasi vint-i-vuit anys, m’he permès el luxe de situar-me en un escenari diferent del de la mort i extrapolar-ho al meu dia a dia i a rutines, lloguers, relacions, situacions i contractes que sé que acabaran o pot ser que ho facin. La pena és infinita i la memòria escassa, però si una cosa sé a hores d’ara és que el cafè mig diluït de la màquina vella i les tres gotes que regalimen per l’esquena enceten la llista que guardo ben endins. Espero que la majoria de coses que estiguin per venir acabin sent quotidianes i, sobretot, meves.
