Foto: Philippe Put


En L. té set anys. Fins als cinc va ser la M., una nena. Els seus pares són dues persones excepcionals, que l’estimen amb bogeria i que sempre l’escolten. Quan van començar a veure que alguna cosa no rutllava, que en L. deia que ell no era una nena i que no volia dur vestits, el van prendre molt seriosament, com ha de ser, i van començar a consultar psicòlegs i sexòlegs especialitzats fins que van tenir la confirmació: en efecte, en L. era un nen. Pel seu entorn, naturalment, va ser inesperat. Per a ell no, perquè ell ja ho sabia. Ell tan sols va constatar-ho.

Els seus pares lluiten incansablement perquè en L. pugui exercir els seus drets com a ciutadà de la manera més natural possible. Coses que a nosaltres ens resulten tan naturals com dur el nostre nom a la tarja sanitària o al carnet d’identitat suposen un munt de paperassa en el cas de les persones trans. Haver de lluitar per quelcom que la resta del món té assegurada, sense haver de demostrar res, sense haver de passar per cap tràngol.

La primera vegada que vaig dir-li a en L. que era el nen més guapo del món, em va fer un somriure que no oblidaré mai. No sabria dir exactament de què: una mica d’alegria, una mica de complicitat, una mica d’agraïment i, sobretot, de molta normalitat, d’alleujament. El que sí que sé és que mai abans m’havia somrigut així. A la fi la gent que l’envoltava li deia “guapo” i no “guapa”. Quan ho recordo, encara m’emociono.

Fa dos anys que en L. és un nen més feliç. Ja ho era, insisteixo: té una família fantàstica, amics i un entorn que l’adorem, però ara ho és més senzillament perquè pot ser ell mateix amb total llibertat. A tots els que l’envoltem, ens ha donat una gran lliçó de vida: no renunciar al que som, encara que ens diguin que som una altra cosa, que per ser feliç cal ser valent i cal lluitar pel que vols, sense subterfugis.

No deu ser fàcil. Més encara quan, de cop i volta, aquesta llibertat de poder ser tu mateix és atacada visceralment per persones a qui no coneixes de res. Que resulta que no estan d’acord amb una cosa que no els afecta el més mínim però que, en canvi, no poden tolerar que cadascú sigui el que vulgui, emparant-se en creences obsoletes i arguments retrògrades.

I sabeu què? Que jo no l’emprendria a pedrades contra gairebé res, però contra aquest autobús taronja que pretén delimitar-nos biològicament d’una manera tan irrespectuosa, sí, mira. Perquè atempta contra la llibertat més íntima de cadascú. Perquè nega el dret més important de tots: el de decidir sobre un mateix i el propi cos. Apedregaria el bus taronja en defensa de la llibertat d’en L. i de la de totes les persones que han hagut de patir mirades d’escepticisme, mofes o incomprensió pel simple fet d’haver nascut amb un cos que la societat ha decidit que no es correspon amb la seva identitat.

Que a aquestes altures de la història hi hagi gent disposada a gastar el seu temps (i els seus diners, compte) a fer campanya per privar del dret a la llibertat de ser qui són a altres persones, em sembla absurd i m’emprenya. I m’és igual que s’utilitzi l’argument de l’estretor de mires, la religió o el conservadorisme per tirar-s’ho a l’esquena i treure-li importància: és inadmissible.

És atorgar a l’aparença un valor que està per sobre de la llibertat de decisió i de pensament, és el plaer per la involució i la delimitació i la manca de preocupació absoluta pel que realment importa: la felicitat de les persones. És dir-li a un infant que potser està passant per un procés de reafirmació d’identitat que la possibilitat de ser el que vulgui ser és un engany. Que vivim en un món de blancs i negres, sense matisos ni possibilitats de canvi.

És posar els genitals per sobre del somriure i el benestar d’algú. Cal ser molt mesquí.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix