Que la K sigui la K

Com més t’agradava ell, menys suportaves aquella frontera davant dels ulls

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Dara or


Vuit? De debò? Però em veus bé ara? I s’apropen una mica més a tu com a gest de solidaritat.
 
No veure-hi bé de lluny t’ha acompanyat des dels set anys. Aleshores, haver confós –amb tota aquella maquinària arrambada a la cara– la K per la L i la F per la H va donar premi. Vas córrer a casa de l’àvia per presumir d’aquells dos vidres de pilot d’avió, que ara només fas que riure quan en veus fotografies.
 
L’orgull es convertiria en vergonya. Com més t’agradava ell, menys suportaves aquella frontera davant dels ulls. I va arribar el gran descobriment. El que seria el teu miracle: els dos aliats invisibles. Des de llavors els dos mil·límetres –reduir-los a un era massa car, per l’ús que en faries– són un secret. El més clandestí de tots. Tenen un horari estricte: les últimes hores de la nit i els primers minuts del matí. I uns quants metres quadrats per moure’s: l’habitació, el lavabo, la cuina i el menjador. Només sortirien a fora amb el permís extraordinari d’una conjuntivitis.
 
I així vas pel món. Arrugant una mica el nas quan has de trobar Un cel de plom a la prestatgeria de dalt. Mirant-te la vida de prop i, quin remei, apropant-te a la que està lluny. Dient, una altra vegada, que demà segur que demanaràs hora a l’oculista. I desitjant que aquesta vegada la K sigui la K i la F, la F.
 

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...