Silenci, s’espera

L’aire condicionat t’encongeix, però el fred de debò va per dins

Arxivat a: Cambres pròpies

Il·lustració: Eva Armisén


Hi ha un cartell de silenci que ningú obeeix. Un sisplau-desconnecteu-els-telèfons-mòbils que tampoc. Una litografia d’en Subirachs, la 351 de 400, comparteix paret amb un foli enganxat amb cel·lo que convida els pacients a passar per secretaria per signar un consentiment, com si fos possible dir m’ho he repensat i no vull que em toqueu. Un rectangle verd amb un home blanc que corre i una fletxa fa venir ganes de fugir d’aquí, com si fos possible enfilar la sortida d’emergència i adéu.
 
Si està embarassada, comuniqui-ho al personal sanitari abans de l’exploració. De petita, una advertència similar t’atabalava. “Si está usted embarazada o cree que pudiera estarlo”, deia. I tu entraves a fer-te la radiografia de l’esquena prescrita pel doctor Latorre pensant com devia ser allò de creure que pots estar embarassada però potser no. Pudiera, pretèrit imperfet del subjuntiu. Quatre dècades i quatre fills després, t’atabala més la dosi de radiació que acumula el teu cos amb tantes proves mèdiques com t’han arribat a fer. En deus estar acumulant ara mateix: tens a dos pams una bossa de plàstic amb un “dosímetre d’àrea” que mesura –suposes– els raigs X de l’ambient.
 
Dues files de nou cadires i una de set. A terra, rajoles de quaranta per quaranta d’un gris esquitxat a prova de trepitjades. Un megàfon invasiu va cridant els malalts pel nom. El temps s’atura i s’eixampla a la vegada, en una sala d’espera. La vida està en stand by. L’aire condicionat t’encongeix, però el fred de debò va per dins. Aquest dimecres d’estiu voldries tornar a ser petita, voldries que això fos només un control rutinari de l’escoliosi. Voldries abandonar l’hospital refugiada en la mà de la mare i que, a fora, us rebés el sol.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Rosa Cos Roig Juliol 13, 2016 1:51 pm
    M'agrada molt com descrius les sensacions
    Anònianonim Juliol 13, 2016 7:01 pm
    I sobretot, no us posessiu malalts el cap de set mana perquè, com que hi ha una planta tancada, et pots passar tot el diumenge i tot el dilluns en una mena de caixes de fusta que hi ha darrere urgències. I no penseu que exagero, és ben real.Vaig anar a urgències un diumenge a le 8 del matí i em varen pujar a planta el dilluns a les 10 del vespre.
    E.Pla Juliol 30, 2016 4:07 pm
    Estic precisament immersa en aquest procés.Porto setmanes de proves,visites i futur incert...Descrius perfectament les sensacions. En el meu cas cada vegada amb més esperança,també és cert.Tanmateix de tot s'aprèn i he coincidit amb professionals anònims, q des d'un segon pla discret piquen molta pedra i a mi concretament només puc dir que m'han donat molt suport.Mai els ho podré agrair prou.A tots ells el meu reconeixament.
    Josep maria altés Novembre 23, 2016 12:19 am
    He estat assegut en una d'aquelles cadires ben arrenglerades -les imaginava blanques, no sé perquè- . Mentre anava llegint-te m'has fet sentir al teu costat, a la sala d'espera. No era agradable. Gens. Però m'ha agradat llegir-te. Gràcies.

Nou comentari