Somiar-te viu

Ei, no ho diguis a ningú. I jo: com pot ser?


Foto: Bruno Emmanuelle


He somiat que el meu avi estava viu. Que ningú ho sabia. I que jo entrava al menjador de baix i sorpresa, estava allà, content, ben vestit i pentinat. Ei, no ho diguis a ningú. I jo: com pot ser? I després entrava mon àvia, i després mon pare, i esclar, ningú ho sabia dissimular, ningú se’n sabia estar, d’escampar la bona notícia: mireu-lo, tots aquests anys no era mort, era viu! I ha estat tan de debò que m’he despertat com si ara ell estigués, jo què sé, passejant pel mar.

Què és la realitat? El que veig ara davant meu: la tassa de cafè amb puntets de bombolles, el paper del sucre arrugat, el clinc-clinc que fa la cullera del noi del costat, la gent marxant de la platja perquè fa vent? O també ho és el que penso i ningú sap? El que veig i ningú veu? Són quarts d’onze, uns venen, d’altres se’n van. Jo, quieta, sento que el secret que m’has dit aquesta nit és de veritat: ets viu i estàs al meu costat.

Nou comentari