Foto: Tayloright
El 30 de maig del 1969, els meus pares van estar encantats de la vida quan van saber que el seu primer fill havia nascut nena. Des d’aquell dia i per sempre, jo mateixa també estic encantada d’haver nascut dona. La veritat, diguem-ho tot, és que vaig créixer convençuda que ser dona era una sort sense fissures. De petita, uns mestres carregats de bones intencions em van fer creure que obvietats com la igualtat entre homes i dones eren reivindicacions superades, i ho vaig trobar tan natural que em vaig empassar la mentida. Ja gastava anys de dues xifres quan vaig descobrir que ells mantenien encara una colla de privilegis que a nosaltres se’ns negaven. I sí, quin remei, llavors em vaig haver de fer feminista.
Ser dona vol dir acumular números per ser assetjada, violada i fins i tot assassinada. Ser dona vol dir tenir por de tornar a casa sola, de vestir-se així o aixà perquè ves a saber. Ser dona vol dir optar a feines pitjors i més mal pagades. Ser dona vol dir patir en primera persona els efectes de viure en una societat masclista i misògina. Ser dona vol dir que et menystinguin, et devaluïn, et menyspreïn, et maltractin i t’insultin perquè sí. Ser dona és un esport de risc. I un negoci pèssim.
Ara imagina’t que escrius. Que aspires a publicar articles o llibres i que trobes la via de fer-ho. Prepara’t. Has gosat treure el cap i t’ho faran pagar car. D’entrada, diran que has aconseguit publicar perquè ets l’esposa o l’amiga o l’amant de no sé qui. I el no-sé-qui serà un home, per descomptat. També notaràs que intenten minimitzar per totes bandes allò que has escrit. Poden arribar a dir que no ho has escrit tu. O sí, però que fas allò tan femení (i, doncs, tan de segona categoria) de mirar de convertir en literatura la pròpia vida. I resulta que només parles de nimietats domèstiques sense cap interès. Art? De cap manera, el que escrius no té res a veure amb l’art, un artista és tota una altra cosa (i d’un altre sexe, per anar bé).
Que ets una dona i escrius textos indiscutiblement bons, indiscutiblement interessants? Llavors diran que ets un cas a banda, una anomalia, una dona-que-no-ho-sembla. Que no t’estranyi si elogien la teva part masculina o les influències testosteròniques que es perceben d’un tros lluny en la teva expressió escrita.
Ha estat així durant anys i panys. Les dones que escriuen són jutjades de forma molt més severa, i partint de moltíssims més prejudicis, que els escriptors mascles, fins al punt que sovint elles deixen de difondre els seus textos. El context social és el que és i tampoc el canviaré jo ara, pensa l’escriptora abans de penjar la ploma i cedir una mica de terreny a un escriptor com cal, tu ja m’entens: un home que, com a tal, segur que té coses interessants a dir.
Això, a grans trets, és el que descriu i denuncia la professora nord-americana Joanna Russ a l’assaig How to Suppress Women’s Writing (University of Texas Press). Que les dones, juntament amb altres col·lectius minoritzats i discriminats, han de pagar un preu massa alt per fer-se sentir. I han de lluitar tant contra els qui volen silenciar la seva escriptura que potser arriben a la conclusió que tot plegat no els compensa.
Perquè sí, d’acord, no seré jo qui ho negui: ser dona és una sort. Però una sort entre cometes.
30
387
