Que som previsibles i inevitablement cíclics és una cosa que s’aprèn amb els anys, em dic mentre, asseguda al seient del copilot, deixo que els cabells em fuetegin la cara al ritme d’un migjorn descafeïnat. Condueixes i anem prou de pressa perquè les ombres dels xiprers que deixem enrere s’alternin amb la llum del sol estrident que em banya la cara, convertint-me entre pampallugues en protagonista d’una cinta Super 8 sense saber-ho. Taronja pastel, ulleres de sol de l’àvia, granulat general i marges inclosos. Encara no ho sé ni jo, però em rendeixo al format preestablert a cada revolt, a cada mirada.
Estrenem setembre fugint de Barcelona després d’un estiu asèptic com qui vessa un doll d’aigua oxigenada sobre uns genolls pelats de nen encara bruts de sorra. Com qui estira la pròrroga aguantant l’aire als pulmons, temptant el mareig abans del xiulet que és sentència i és final però també principi. Com el cantant que fa veure que acaba un concert amb el convenciment que l’última mai és l’última de veritat i tothom ho sap i així serà per sempre.
I estrenarem setembre tacant les retines de blaus i verds mentre les buidem d’agendes, propòsits, llistes, prestatges i mandra crònica disfressada de segona oportunitat. Omplint-nos les boques de salives noves i vides alienes amb l’únic convenciment de tornar a tremolar encara que ens costi mitja ferida oberta i un regust ferrós després de cada mossegada. Buscant-nos les mans amb el palmell estès i el pit obert de bat a bat mentre ens diem, un cop més, que haurà valgut la pena.
Perquè, amor meu, els dies s’escurçaran i tornarà setembre i serem previsibles i inevitablement cíclics. I serem protagonistes d’aquesta i més cintes que ara mateix ni creuries i d’altres que any rere any semblaran la mateixa. I ens rendirem a formats obsolets i improvisarem a l’avantguarda en escenaris que queden fora de les nostres coordenades. Però seràs tu i seré jo per sobre de totes les coses. Però seràs tu i seré jo i tornarà setembre mentre bufa un migjorn descafeïnat.
