Foto: Alexandr Podvalny
Foto: Alexandr Podvalny

M’he llegit un llibre molt interessant que es diu Topics of conversation, de Miranda Popkey. Dic interessant perquè el que expliquen les dones que parlen, sempre a través d’una veu femenina (i sense nom) m’ha tingut ben enganxada. Són truculències de les seves vides anònimes i dintre del que podríem catalogar com a “normals” que, en canvi, no podia parar de llegir perquè cada història parla una mica de totes. Tot això sense caure en tòpics. En tot cas, no he vingut avui aquí a fer una ressenya literària. És només que aquest llibre, per contrast, m’ha fet adonar del poc valor que es ret a la conversa dintre les relacions quotidianes. Vull dir que si fas una novel·la, pots posar-hi tot el suc que vulguis, pots concentrar totes les converses interessants que hagis tingut a la vida i, si no són prou interessants, modificar-les, exagerar-les, aprofundir-les. Però, noia, a la vida real, de converses que et fan salivar, que et deixen de volta i mitja, trastocada, te’n trobes ben poques, en general, al llarg de l’any.

Hi ha gent capaç d’asseure’s a una taula amb tu per menjar o beure i no fer-te ni una sola pregunta. Només parlar de si mateixa. No adonar-se que està sent pesada. Gent capaç d’explicar amb pèls i senyals coses avorridíssimes. Quantes estones absurdes passem inconscientment en què si ens aturéssim a pensar què estic fent aquí sortiríem corrents a un lloc més tranquil per fer una cosa més interessant. O a dormir, que també és salut.

Diumenge vaig quedar amb una amiga. Feia dos mesos que no ens veiem. Hi vam estar una hora i mitja. Jo vaig explicar El Meu Tema. Ella em va explicar El Seu Tema. Va ser fabulós. No vam tocar els grans assumptes del món, res de política, res de canvi climàtic, res de com està el panorama, xiqueta. Només pel simple fet de narrar, de tenir tota l’atenció de l’altra i de prestar tota l’atenció a la vida de l’altra, en els esdeveniments que ens preocupen o millor: els que ens il·lusionen! (que també n’hi ha, gràcies i sort, de tant en tant) la conversa es converteix en una estona sensacional.

Conversem perquè cerquem l’empatia. Un punt de trobada, l’aprovació de l’altre. “Estem alineats.” “Pensem igual.” “Tens el meu suport.” Hi ha converses que necessitem tenir perquè volem repartir i així empetitir les pors, les frustracions o les penes. I d’altres perquè volem fer grosses les alegries. Gegants, enormes les alegries.

M’encanten les converses que no diuen res de nou, quan només parlem de tu i de mi i les nostres trajectòries i les òrbites que dibuixem abans d’adormir-nos en aquestes nits de pluja en què no fa gens de fred.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix