Foto: Rafael J M Souza
La mamà hi havia treballat, hi havia fet de mestra quan jo encara no havia nascut, perquè quan vaig néixer va haver de ser aquella altra cosa que eren moltes noies dels setanta, que primer són mares i després no treballen més. Devia ser el que ara és P-3, em diu; pàrvuls, en dèieu?, li pregunto, però fa cara que no calgui anar més enllà i se’n va a esmorzar.
Explica, la mamà, que venia d’una acadèmia de Can Palet, l’Acadèmia Balmes, on també hi havia estat amb criatures petites, i que quan va entrar a L’Avet ho va trobar modern amb avarícia. Hi havia molts materials per fer manualitats, una assignatura que era ‘rítmica’ i tot es deia i es feia en català. Cap al 1970.
Com que ara esmorza i perquè no és tan important, tampoc goso preguntar-l’hi, però m’imagino que quan vaig fer tres anys m’hi van portar, a L’Avet, per terreny conegut i que era molt a la vora de casa.
Sobre els dotze anys que vaig anar a L’Avet, moltes vegades he intentat fer-ne un exercici objectiu d’abstracció sensorial i sempre m’ha estat impossible. No puc dir res d’aquells dotze anys –ni l’olor que feia un estoig nou o el so de la campaneta de tornar a la classe– que no tingui a veure amb jo profundament trista, una tristesa adulta i innecessària que sempre m’ha anat molt bé carregar a l’escola, una escola elitista, avançada en el seu temps –llavors– i plena de cotilles socioculturals necessàries, esclar, en aquell entorn benestant.
Si hagués escoltat el papà potser ho hauria enllestit abans. M’ho va dir el segon dia de segon d'EGB, quan li vaig suplicar que em canviessin d’escola, que em portessin a una escola amb uniforme, que allà segur que estaria bé. Esclar que no, i ell ho sabia.
Quan em deien que pintés una flor de color vermell em venien ganes d’estripar el full per no poder-la pintar verda, però com que s’esperava tant de mi, la feia tan ben feta. I vermella. I així vas enfeltrant una manera de ser que consisteix bàsicament a odiar. Els altres, perquè esperen tant de tu i ho obtenen, i a tu, perquè no ets capaç de pintar la flor verda. I aquella tristesa tan gran.
Em sentia tan miserable. I era costum de l’època que només es mereixien estar tristos els nens negrets de l’Àfrica i els orfes de l’Asil Busquets. Miserable i desagraïda.
En aquella època els nens que ho teníem tot no podíem estar tristos, i encara menys els que trèiem bones notes i quan ens preguntaven què et passa dèiem res.
I de tant en tant em vénen al cap nens de la classe, que poc o molt vam ser sempre els mateixos i que encara som nens, i què devien tenir al cos. Per què aquell pegava, per què aquella anava tan bruta, per què aquell es gratava el braç fins a fer-s’hi sang. Perquès de criatures que abans a l’escola no cridaven l’atenció perquè érem menys que humans, poc més que animalons amb certes destreses, perquè fins que no ens fèiem grans no feia patir que fóssim melangiosos, rebecs o malcreients –només és un nen–, quan parli una persona gran, calla, i pobre de tu que qualsevol cosa diferent del que t’he dit jo. I esclar, encara menys els que ho teníem tot i anàvem a L’Avet.
@esierraserra
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
