Foto: tiago tins
Foto: tiago tins

Havíem deixat el pis de l’Eixample durant sis hores i, tirant records d’estius passats, havíem creuat els túnels del Garraf. Sonava l’últim disc de The Strokes a un volum il·legal quan, amb el balanç de cinc quilòmetres als talons, unes ulleres de sol perdudes i dues fotografies on sortíem els tres que algun dia imprimiríem, dinàvem i parlàvem fort omplint els pulmons com globus brillants de fira. A fora era cinc de setembre mentre a dins un sol tímid de mitja tarda colava els últims feixos brillants d’estiu en un menjador de restaurant de muntanya apartat de tot.

Suposo que va ser just quan comentàvem que havíem de netejar més la cuina o que la dutxa s’havia d’arreglar perquè perdia que vam topar amb la parella de cabells blancs dins aquell menjador on el temps semblava aturar-se. Que va ser just quan la cervesa freda ens feia notar fiblades de dolor a l’arrel de les dents deixant-nos una ganyota a mig camí entre la incomoditat i el plaer quan, com si es tractés d’un ganivet esmolat, es va fer un silenci que ens va travessar les pleures.

“Els nostres fills són millors persones que nosaltres; ho hem fet bé”.

Després de parlar, l’home de cabells blancs va escurar-se el coll i va alçar la copa de vi negre que tenia a la mà dreta. Amb un posat despreocupat va fer un glop llarg i va mirar fixament la dona que seia davant seu amb un somriure tímid inquietant, també cabells blancs i rondant els setanta.

I és que la frase va quedar suspesa a l’aire com si algú hagués xuclat la gravetat amb una canyeta des de la porta principal i ens vam mirar i els vam mirar, per aquest ordre.

Que de cop érem nosaltres i ells i aquella afirmació lapidària florint dins un menjador antic i l’ascens de la marea dins els nostres ulls, les nostres panxes.

Que de cop érem nosaltres i la mirada de seguretat de l’home de cabells blancs i la tranquil·litat del seu front, les seves mans arrugades i les seves paraules.

Que de cop érem tres fills que se n’adonen, probablement per enèsima vegada i amb la sort regalimant entre els dits, que mai seran ni la meitat de millors persones que els seus pares.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Mataró a octubre 07, 2021 | 00:15
    Mataró octubre 07, 2021 | 00:15
    Val la pena llegir Clàudia Codina. Auguro un gran futur literari (i mèdic, també)

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix