Tornant a tocar el cel

Però, tot d’una, arriba un instant que el vivim amb tanta intensitat que no en tenim prou

Arxivat a: Cambres pròpies

Imatge: Hartwig HKD

I sé que allò no va ser ben bé així. Però m’agrada pensar-hi i creure que a vegades podem jugar a recordar.
 
Distreure’ns fent i desfent el passat. Ningú em podrà dir com va ser, en quin moment precís vam tocar el cel. Però m’ho invento, aquí, en aquest silenci que és un paper en blanc. Aquella mirada faré que duri un segon més, i que aquell moment passi a càmera lenta. Que el pugui rebobinar i, just en l’instant precís, aturar-lo. I llavors tocar-te, imitant el que vaig fer, sabent que t’escaparàs, que s’acabarà massa ràpid. Tornaré a passar els meus dits entre els teus cabells, amb delicadesa. Sense que hi siguis, sense que sàpigues que ho estic fent.
 
No tinc el teu permís per refer el que va ser. Si fos per mi, tampoc m’ho permetria. El que passa és que hi ha algú, dins meu, rebel, que fa el que vol amb mi. Aquest algú somia coses que ja sap que no seran. S’emborratxa sol i acaba creient que tot és possible. M’enganya i jo em deixo enganyar. Durant la nit ens omplim copes de mentides, i arriba un moment en què ens és ben igual si allò és real o no. Perquè ja sabem que ens haurem de despertar. Badallant davant d’una tassa de cafè amb llet. Pensant en el que hem de fer i en el lloc on hem d’anar després.
 
Però, tot d’una, arriba un instant que el vivim amb tanta intensitat que no en tenim prou. És com si el present se’ns quedés petit. Necessitem més temps per pair-lo, per sentir-lo, per tornar-lo a viure sense fer gaire soroll.

Comentaris

    Anònim Febrer 11, 2016 7:18 pm
    Un article preciós.....tant debó poguéssim reviure instants del passat i convertir-los en present

Nou comentari