Tornar a casa

Feia tant de temps que ningú no m’acariciava la cara que em feia mal la pell

Foto: Hernán Piñera



Fer-se gran deu voler dir anar oblidant com adormir-se. Al meu poble en diem enrònigues, dels pensaments que no et deixen dormir. L’altra nit van tocar-me les tres d’una matinada de dimecres qualsevol i, mig d’esma, vaig sortir a la terrassa i vaig notar l’olor que vol fer l’estiu abans d’arribar. M’hi vaig estar una estona, dempeus, mirant la ciutat i la lluna menuda. Ja som a l’abril, vaig pensar, i a l’acte vaig recordar una conversa amb l’E. que vam tenir al novembre en què jo li deia: “Oh, d’aquí a l’abril! Queda molt per a l’abril! Llavors ja haurà passat l’hivern i tot serà molt diferent, ja ho saps”. Mira, ja hi som, i no ha canviat res, idiota –vaig aprofitar per insultar-me.
 
Vaig desitjar que marxés el fred d’una vegada d’aquesta primavera lletja i vaig pensar que si fos així, respiraria la fosca desvergonyida de Barcelona amb les finestres obertes de bat a bat i potser llavors m’adormiria acompanyada de les ganes de les nits d’estiu entre amics, com abans de les enrònigues. I a l’estiu sí que seria, ja per fi, tot diferent. 
 
Havia passat tot l’hivern i el primer mes sencer de primavera i vaig decidir que ja en tenia prou. Que feia tant de temps que ningú no m’acariciava la cara que em feia mal la pell. Que volia tornar a casa. 
 
Quan ets d’un poble (encara que sigui un poble gran com el meu), passa que pràcticament tota la mateixa generació us coneixeu, i amb la meitat “aneu de colla”. A la meva colla del poble en som molts, trenta, cinquanta, depèn de l’ocasió. Molts. I també passa que et pots plantar sola a una festa a la qual vas mig autoobligant-t’hi i sense cap expectativa i acabar parlant amb un bon grapat d’amics; i, de tornada a peu cap a casa la mare igual que quan tenies deu anys menys, recordes que sabies ser feliç i sabies estar a gust entre la gent. Feia mesos que m’han semblat anys que no els veia, els meus amics. I que no anava a mirar el riu pompós del meu poble, ni el mar on desemboca, ni els camps d’arròs que ara s’inunden per fer d’espill del cel en un espectacle d’allò més al·lucinant.
 
El perill és tancar-te tant en tu mateixa que un matí hagis oblidat que hi havia un lloc i una gent que t’estimava. Una cervesa a l’aire lliure i tota la veritat sobre la taula. I poder dir xiquets, han sigut uns mesos de merda i no sé quan acabaran, perdoneu-me, i després de tantíssima solitud, agrair un aquí estarem, no patixques gens i notar que no ha passat un hivern i el primer mes sencer de primavera a casa meua, al meu poble, amb la meua gent de sempre. I una gratitud infinita que així sigui.
 

Fins aviat, els dic, bé, només ho penso, mentre el bus que m’allunya del poble i m’apropa a la ciutat creua el pont del riu pompós. Me’n torno a una mena d’hivern molt meu amb una estima renovada i em pregunto, quan torni, amb quina cançó donarem per inaugurat l’estiu. Em pregunto, també, si seré jo mai casa d’algú.
 

Comentaris

    Anònim Abril 24, 2018 3:04 pm
    Sóc de poble, visquent des de fa molts anys a la ciutat! M’hi he vist tant reflexada.. i més amb el moment de solitud que visc!
    nn2692 Abril 24, 2018 3:33 pm
    Gràcies per la tendresa de les teues paraules. Sempre fa bé saber que tens un lloc on tornar, on sempre seràs benvinguda. Les etapes roïnes també tenen un final, encara que no el puguem veure. Anna
    Anònim Abril 24, 2018 4:45 pm
    Un text molt emotiu..., si. No conec l’autora però la sospito jove. Queden molts estius, encara. Així es va tirant endavant; veient a l’horitzó un altre cop l’estiu. El que ja costa més - i suposo que també ho fa el què has deixat enrere, l’edat, la situació de cadascú- és veure’t en un cargol, un bucle del que ja no hi veslluma cap estiu, només, i només potser, un efímer dia assolellat. P.S.: M’ha meravellat la frase: “...feia tant de temps que ningú no m’acariciava la cara que em feia mal la pell.” Per molts estius a la teva vida!
    Anònim Juny 12, 2018 8:31 pm
    Quina manera tan bonica d'esciure, és directe, clara i senzilla...m'encanta! Gràcies per les teves paraules, per fer-nos-les arribar i per despertar coses que ni nosaltres sabem que sentim. L'última frase em retomba al cap des que l'he llegida i em temo que ho continuarà fent fins que m'adormi.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...