Foto: Hernán Piñera
Fer-se gran deu voler dir anar oblidant com adormir-se. Al meu poble en diem enrònigues, dels pensaments que no et deixen dormir. L’altra nit van tocar-me les tres d'una matinada de dimecres qualsevol i, mig d’esma, vaig sortir a la terrassa i vaig notar l’olor que vol fer l’estiu abans d’arribar. M’hi vaig estar una estona, dempeus, mirant la ciutat i la lluna menuda. Ja som a l’abril, vaig pensar, i a l’acte vaig recordar una conversa amb l’E. que vam tenir al novembre en què jo li deia: “Oh, d’aquí a l’abril! Queda molt per a l’abril! Llavors ja haurà passat l’hivern i tot serà molt diferent, ja ho saps”. Mira, ja hi som, i no ha canviat res, idiota –vaig aprofitar per insultar-me.
Vaig desitjar que marxés el fred d’una vegada d’aquesta primavera lletja i vaig pensar que si fos així, respiraria la fosca desvergonyida de Barcelona amb les finestres obertes de bat a bat i potser llavors m’adormiria acompanyada de les ganes de les nits d’estiu entre amics, com abans de les enrònigues. I a l’estiu sí que seria, ja per fi, tot diferent.
Havia passat tot l’hivern i el primer mes sencer de primavera i vaig decidir que ja en tenia prou. Que feia tant de temps que ningú no m’acariciava la cara que em feia mal la pell. Que volia tornar a casa.
Quan ets d’un poble (encara que sigui un poble gran com el meu), passa que pràcticament tota la mateixa generació us coneixeu, i amb la meitat “aneu de colla”. A la meva colla del poble en som molts, trenta, cinquanta, depèn de l’ocasió. Molts. I també passa que et pots plantar sola a una festa a la qual vas mig autoobligant-t'hi i sense cap expectativa i acabar parlant amb un bon grapat d'amics; i, de tornada a peu cap a casa la mare igual que quan tenies deu anys menys, recordes que sabies ser feliç i sabies estar a gust entre la gent. Feia mesos que m’han semblat anys que no els veia, els meus amics. I que no anava a mirar el riu pompós del meu poble, ni el mar on desemboca, ni els camps d’arròs que ara s'inunden per fer d’espill del cel en un espectacle d’allò més al·lucinant.
El perill és tancar-te tant en tu mateixa que un matí hagis oblidat que hi havia un lloc i una gent que t’estimava. Una cervesa a l'aire lliure i tota la veritat sobre la taula. I poder dir xiquets, han sigut uns mesos de merda i no sé quan acabaran, perdoneu-me, i després de tantíssima solitud, agrair un aquí estarem, no patixques gens i notar que no ha passat un hivern i el primer mes sencer de primavera a casa meua, al meu poble, amb la meua gent de sempre. I una gratitud infinita que així sigui.
Fins aviat, els dic, bé, només ho penso, mentre el bus que m'allunya del poble i m'apropa a la ciutat creua el pont del riu pompós. Me’n torno a una mena d’hivern molt meu amb una estima renovada i em pregunto, quan torni, amb quina cançó donarem per inaugurat l’estiu. Em pregunto, també, si seré jo mai casa d’algú.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
