Tornar a escriure

Foto: Mathias Rodriguez

Ríe, la vida por compasión hay veces que ríe
Carlos Chaouen

Crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t’he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m’obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre –la risa, la risa– sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d’ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d’amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer.

Ara que ric amb tu i l’angoixa de perdre’s es dilueix abans de néixer mesclada en les nostres bromes i també en la nostra pena suau i sense arestes sé que sabré dir-lo, que voldré dir-lo, aquest moment d’avui, aquesta estona recuperada i inesborrable. Que les cendres que han tornat a la terra m’han deixat espai al cos i als somnis. Que plorar-la avui amb tu a la vora és estimar-la sense àncores, sense brides, sense resistència. Que a més de la vida em va donar la teva, la seva, perquè ens acompanyéssim sempre que calgués tornar a travessar oceans. Salvarem aquest caminant damunt de l’aigua, i tornarem a creure en els miracles –en el riure que torna, en la pena que fuig, en el desig impacient de dir el nostre moment d’ara, la nostra tendresa, la nostra sang.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.