Tot això és la vida

I si tots aquells errors, aquells petits fracassos, eren necessaris?

Foto: Craig Sunter


Quan arriba l’estiu, trasllado l’estudi al pati. El meu és un d’aquells patis antics, amb una mena de bugaderia-rebost porxat a la part de baix i una petita terrassa a dalt. El menjador dels meus veïns dóna a la part de dalt i si veuen que hi pujo, sempre aprofitem per fer petar la xerrada una estona.
 
Aquesta tarda, estava berenant i la L. ha sortit a la finestra. La pregunta, és clar, era obligada:
 
–Ja sap si ha entrat a la carrera que volia, l’E.?
 
L’E. és el fill de la L. i en J., el meu veí petit. Des que el conec que només parla d’estudiar una carrera per programar videojocs. Des que va començar a estudiar batxillerat l’he vist preocupar-se i esforçar-se, he seguit la seva evolució i, per aquelles coses de la proximitat, he viscut la seva selectivitat com una cosa gairebé personal, sense evitar transportar-me a fa quinze anys, quan era jo qui havia de triar què volia estudiar.
 
–Nena, no t’ho creuràs –em diu la L.–. Al final l’han agafat a allò dels videojocs, que ho havia posat en segona opció perquè com que tots li dèiem que millor que primer fes enginyeria informàtica, doncs és clar, la va posar primer, però mira.
 
–És el destí –li he dit–. Però no em facis gaire cas, que ja saps que jo sóc una romàntica.
 
–Li he dit el mateix a en Jordi –ha rigut ella–. Com si, finalment, això que porta volent des que tenis sis anys l’hagués vingut a buscar, inevitablement.
 
–I ell, què hi diu?
 
–Ell no ho sap. Ara dubta. Pot esperar-se que sobrin places fins al vint-i-dos, però jo li he dit que ho agafi, que és el que volia.
 
–I tant –li he contestat–. Té divuit anys i tota la vida per canviar d’opinió.
 
“Tota la vida per canviar d’opinió”, he pensat. I, tot d’una, m’he trobat viatjant per tots els trencalls que en algun moment vaig prendre i que m’han conduït on sóc ara. Sempre em pregunto quants me’n deuen quedar. I si faig honor al fail again, fail better de Beckett, que sempre m’acompanya. Les decisions cada cop s’allarguen més en el temps, diria que ja tinc el futur més o menys fet. Quina enveja, E. Tant de temps encara per equivocar-te. Per equivocar-te millor.
 
I si són tots aquests errors, tots aquests trencalls estranys els que m’han dut fins on sóc ara, al pati de casa, fent una cervesa, escrivint i menjant cogombrets? I si, per rocambolescos que semblessin, tots aquells errors, aquells petits fracassos, eren necessaris? Penso en en Michel a l’inici de Pickpocket, de Bresson: “Jeanne, quins estranys camins m’han dut fins a tu”. Canviaria alguna de les decisions que he pres, ara que ja sé quines n’eren les conseqüències?
 
No sóc del tipus de persones que miren enrere gaire sovint, més aviat al contrari. Potser per això, quan hi faig una llambregada se m’acumula la feina i se m’hi agombolen totes les renúncies, les alegries, els dubtes i aquelles penes fondes que semblava que haguessin de durar cent anys.
 
No sé si canviaria res, francament, però si ara em diguessin que, com a espectadora, les puc tornar a veure totes, des de fora, no ho dubtaria ni un segon. El meu guionista de la vida ha tingut girs bastant ocurrents: hi hauria moments de riure molt, d’altres en què m’emocionaria. Segurament, en molts d’ells m’increparia a mi mateixa: “No, no, Míriam, no ho facis, això! Sembles tonta!”
 
Però fos com fos, miraria aquesta pel·lícula i em vindria al cap una altra de les frases que sempre m’acompanya, la que la Rodoreda va manllevar a George Meredith per obrir La plaça del Diamant: My dear, these things are life.
 
Sí que ho són, sí.
 

Nou comentari

Homes i dones del cap dret
Adeu, turons amics, adeu, rieres, / boscos d'alzines i de roures i fagedes
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...