Tot el que no està prohibit

Deixa’m escollir aquest no-món on totes les possibilitats existeixen encara

Foto: Matthew McCreadie (Austra)


Hi ha una calma espessa d’aire d’estiu i groga de migdiada. El sol de les tres de la tarda. I el que no em deixa dormir és una frase estranya que he llegit abans al diari sobre la raresa quàntica que afirma que un dels principis de la qual és que tot el que no està prohibit es farà realitat. 
 
No ho he pogut evitar: la frase parla de la física quàntica i de l’existència de totes les possibilitats alhora. En el món quàntic, una partícula coexisteix simultàniament en dues o més possibilitats davant d’una situació (puc viure i no sense tu), però en el món humà, quan una partícula quàntica és observada, pel simple fet de ser mirada, aquesta decidirà convertir-se només en una de totes les possibilitats. Les persones no podem veure més d’una possibilitat a la vegada (per tant, puc viure o no sense tu). La nostra realitat és el col·lapse de la superposició.
 
Aristòtil és l’autor de la frase “l’única veritat és la realitat”. Llavors, prenc la frase estranya i entenc que tot el que no està prohibit (tot el que no col·lapsa en el món humà) es farà realitat. Així, cada decisió presa –tant per nosaltres com pels col·lapses quàntics que no escollim– conforma la nostra única veritat. Si decidís escriure-la, per exemple, només tindria les paraules, ni música ni imatges ni gestos ni carasses ni manyagues ni res més que una paraula en concret i no una altra darrere d’una altra i d’una altra per expressar la meva realitat amb més o menys boniquesa i més o menys veritat.
 
Diu Julian Barnes a Niveles de vida que les persones aspirem contínuament a l’amor perquè l’amor és el punt mig entre la veritat i la màgia.
 
Potser ara que és estiu, em vindria de gust nedar entre paraules que amaguessin veritats, que escollissin un sol camí, que si m’haguessin d’ofegar, de tan veritat com fossin, m’ofeguessin perquè sí. Perquè veritat o res. Perquè il mondo è delle persone coraggiose. Obriria la boca sota les paraules i que m’entressin coll avall sense mesura ni filtre ni coneixement ni compassió. I que em fessin mal com el sol de juny.
 
Podria posar-me un vestit fet de realitat, que m’aniria gran. Però avui deixa’m escollir la màgia, que s’assembla una mica a la física quàntica, deixa’m escollir aquest no-món on totes les possibilitats existeixen encara, on puc viure i no sense tu. Només avui, escolliria la màgia, que s’assembla més als somnis, que deuen estar prohibits, perquè ja sé que els meus somnis no seran mai veritat. 

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...