Tramuntanades

Que les llàgrimes fan net, i calmen

Foto: Coline Haslé


La meva pell i jo no ens acabem d’entendre. Ha heretat de la mare una sensibilitat extrema a la zona dels pòmuls, i s’enceta tot d’una quan ploro, com un atac furiós de pol·len primaveral. També s’irrita quan m’hi fan petons. Crec que només vol cridar l’atenció, i com que ens coneixem de fa temps, ja no li faig gaire cas, perquè no m’acaba d’entendre quan li explico que no renunciaré mai a les besades, i que les llàgrimes fan net, i calmen.

Per compensar-la, li regalo de vegades (molt de tard en tard) una banyera amb aigua molt calenta i molta escuma. Sals perfumades. Suavitat. Tendresa. Però ella encara remuga, rondinaire com una nena petita, i per distreure-la li conto que han obert per fi el tram del carrer Mallorca que m’obligava a fer marrada per arribar a la feina, i que ara torno a passar davant la Sagrada Família, que m’ha fet feliç recuperar aquest paisatge; i que ahir i avui, com que no controlo gaire el temps, he arribat abans d’hora i m’he pogut escapar més estona a la terrassa per veure el mar. Està un poc dolguda encara perquè aquests dies l’he tornat a maltractar una mica, però intento explicar-li que és que m’havia deixat una porta mal tancada i que de vegades les portes costa acabar d’ajustar-les. Que no passi pena, li dic, que ja no s’hi escola ni una mica de corrent d’aire. Que ja no fa fred a dins de casa. Que la tramuntana, ja se sap, quan no tres dies, dura una setmana, i després el cel és més net, i els colors més vius.

No li he pogut prometre, però, que evitaré les besades.





* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Jaume M Novembre 14, 2020 7:38 pm
    Poètic, sensible i m' encanta l' ombra de Mallorca que hi sent.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...