Trencar-se el cap

Quan dic que sóc escriptora, el meu interlocutor passa a respectar-me d'una manera estranya

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: J.D.


El veí diu que, si necessitem res, ja sabem on és —a la casa del costat. També diu que li sap greu, que no tinc a la vora cap noia com jo. En una banda, un home sol. A l’altra, ell: que ve només a fer una mica d’hort perquè ja no viu a la colònia, sinó al poble, i puja només mentre la seva dona, que la té una mica malalta, passa el matí a la residència de dia. Així que al senyor Manuel el veig de tant en tant només. Puja a poc a poc amb la bicicleta, fa una mica d’hort i torna amb la seva dona. Però quan el veig, sempre em diu el mateix: que si necessitem res, ja sabem on és —a la casa del costat. El senyor Manuel em tracta de vostè i m’explica com era la colònia abans, quan ell hi va arribar. Ahir m’ho va tornar a explicar: ja no recorda que ho va fer fa unes setmanes. Em pregunta si el chico és el meu germà o el meu marit, i li dic que el meu marit.
 
Mentre parlem dels anys que fa que va venir al poble, dels primers anys que va viure a la casa del costat però després se’n va fer una altra més a baix, apareix la veïna de davant. Porta pantalons, però no camisa. Va amb els sostenidors, i la roba que li falta la porta a la mà. Senyor Manuel, diu. El crida i el senyor Manuel, quan la veu, s’alarma.
 
Pero ¡qué te ha pasado, mujer!
 
La veïna diu que té tendinitis i el senyor Manuel, que és d’aquells vellets que fa broma com si tothom fos un nen petit, diu que no sap què és tendinitis i que què fa així, sense vestir. Em pica l’ullet. La veïna li demana que la vesteixi, i el senyor Manuel diu que està cansat de vestir la seva dona, que també li costa, però que millor que l’ajudi la chica —que sóc jo. Així que pujo les escales de casa fins a arribar al replà del carrer, i li agafo una mà a la veïna i li faig passar pel forat de la camisa, ben bé com amb una criatura que encara no sap com fer-ho. Ella intenta cordar-se els botons, però tampoc no pot.
 
—Nena —diu—, ajuda’m també amb això.
 
I mentre jo li vaig cordant els botons d’un en un, el senyor Manuel i la veïna de davant s’expliquen quants cops han caigut, què és tendinitis, quins dies passa el nou autobús que han posat allà mateix, a la plaça del costat, i altres coses de la vida. Quan acabo de cordar-li la camisa, li dic a la veïna que si el senyor Manuel no hi és, perquè ja no viu a la colònia, jo treballo a casa. Si necessités res, ja sap on sóc —a la casa de davant.
 
—Ah, treballes a casa? I de què treballes?
 
Sóc escriptora, dic. Intento fer-ho amb la menor solemnitat possible, com qui diu qualsevol altra cosa. Quan dic que sóc escriptora, immediatament el meu interlocutor passa a respectar-me d’una manera estranya, com en alerta. Acostuma a preguntar-me què escric, quina mena de novel·la, de què van les meves històries. Però la meva veïna de davant, a qui acabo de cordar la camisa enmig del carrer, em diu: doncs per a tu. Per a mi? Faig un somriure, sorpresa.
 
—Per a tu, noia. Tinc setanta-set anys i no he agafat un llibre en ma vida.
 
Mira el senyor Manuel i afegeix:
 
—Prefereixo mirar la tele, tu.
 
I fas molt bé, li dic, un pèl desconcertada. Jo ja em veia regalant-li un exemplar de l’última novel·la, però vet aquí: per a tu. Per a mi, la literatura, els llibres. Té setanta-set anys, no ha llegit mai i prefereix mirar la tele. Mira el senyor Manuel, que té un somriure excel·lent, d’aquells que sempre són sincers, i hi torna:
 
Es que si leo un libro… me rompe la cabeza, tú. I no estic jo per trencar-me el cap, saps, nena?
 
Ho diu i fa un cop d’ull per veure si ja ve l’autobús, que només passa els dimarts i els dijous. Bé, se n’ha d’anar, i el senyor Manuel i jo marxem cadascun a casa nostra. Estic acostumada al fet que els meus veïns no llegeixin, però la gent acostuma a disculpar-se davant meu per no llegir. Com si fos obligatori. Penso en la Lila, el personatge de la Marilynne Robinson —en com la seva tendresa m’està trencant el cap. Penso en la no-maternitat que he trobat al llibre de la Belén Garcia Abia —en com la seva cruesa m’està trencant el cap. Penso en tots els llibres que he escrit i llegit, que sumats en són uns quants, i en com la literatura em trenca el cap, sempre.
 
La meva veïna de davant no pot cordar-se els botons d’una camisa amb els seus propis dits per la tendinitis, que és una malaltia que el senyor Manuel no coneix perquè amb prou feines sap com ajudar la seva dona, i per això la té en una residència de dia —no necessiten trencar-se més el cap. Jo, en canvi, trio voluntàriament que la Lila i la Belén me’l trenquin, perquè així, sencer, sense esquerdes, el meu cap no funciona.
 
El senyor Manuel comença a regar les bledes i els maduixots… i té el cap trencat. La veïna espera l’autobús per baixar al poble, sap que quan torni a casa potser no es podrà descordar la camisa… i té el cap trencat. I jo, aquí, que intento corregir una novel·la i que abans de dormir llegeixo un llibre, no crec que tingui el cap més trencat que ells —les cicatrius potser són diferents, però el cap se’n ressent igual, de totes les ferides.

Comentaris

    Elmer D. Escoto Maig 16, 2015 2:06 pm
    Tan bien narrado que siento que estoy allí, entre los personajes, viendo sus gestos, oyendo sus voces ¡Genial!

Nou comentari