Tres minuts

Soc cançó vella que torna a plorar, fera tendra que reneix a cent per hora

El cotxe és un altre i els dits de les mans del volant tenen les ungles pintades. Però sona una cançó com un lament que ve de lluny. Ses coses no són fàcils per ningú dins d’aquest iglú.
 
I soc la d’abans durant tres minuts. La del Clio blau, la que no es pintava mai les ungles. Tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals. La que no es va voler perdre aquell concert de comiat. La que no s’havia mort encara d’un fred tan fred.
 
El radar trampós segueix on era, més enllà vindrà un mar que em sap fer seva i potser jo tampoc m’he mogut tant: em miro endins i em reconec. Soc cançó vella que torna a plorar, fera tendra que reneix a cent per hora, àtoms que fugen d’un hivern que ja se’n va.

Es meu desert, sempre es meu desert.
 
Eva Piquer

 

Comentaris

    AnònimRoser Març 7, 2020 3:13 pm
    Tant certa i hermosa2020
    Txellroda Març 8, 2020 7:55 am
    Es nostre desert sempre és nostre desert., Eva. Després de l'hivern arriba, sempre, la primavera.
    Anònima Març 8, 2020 7:32 pm
    quin retrat més real, quants cops he tornat a mi amb antonia font...

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...