Foto: Noorulabdeen Ahmad
En tots els anys que tenc no havia viscut mai una època més cursi que l’actual. La veritat, és aclaparadora la quantitat de frases i imatges cursis que hem de suportar al final del dia els qui no podem amb la cursileria, que supòs que devem ser molts. No acab d’entendre des d’on s’ha anat estenent tant de refinament inútil, tanta expressió carrinclona i tant de sentiment elevat. No sé si és cosa de psicòlegs, de poetes o d’artistes en general, o si és que brolla naturalment dels esperits dels habitants d’aquest planeta en el nou mil·lenni. Però que és aquí, és aquí. De la mateixa manera que la nina Greta es troba travessant l’Atlàntic a bord de La Vagabonde rumb a la Cimera del Clima a Madrid.
Així, com deia, és molt fàcil observar els símptomes d’aquest fenomen cursi-sentimentaloide. I es podria pensar que, com que una s’acostuma a tot, un cop els ha percebut, després els deixa passar com si res. En realitat, què pot fer, si no és anotar-los mentalment en el cervell per si de cas algun dia li serveixen per escriure un article com aquest. El que costa més d’aguantar és aquesta idea tan repetida del «somni» com a sustent de la vida de les persones. Avui si no tens un somni no ets ningú. Fins i tot has de començar a cultivar-lo des del bressol. No hi ha infant que surti per la televisió que no digui que la seva intenció és complir «el seu somni», paraules que, immediatament, corroboren els seus pares: «sí, aquest ha estat sempre el seu somni», diuen entre llàgrimes. Sempre. Potser tenen set o vuit anys!
Tampoc no hi ha novel·la de gran èxit que no relati el gran somni de l’heroi o l’heroïna, motiu que els porta a viatges inaudits, a la revelació de secrets que trastornaran tota la seva família o un poble sencer. Ni tan sols els jocs olímpics són ja esport; són un somni, segons deia fa uns anys un eslògan de la televisió pública: «Viu el somni olímpic». Jo, de debò, ja no puc més amb els somnis aliens.
I deixant de banda els somnis, què podem dir del llenguatge que s’utilitza a les xarxes socials (i no només els adolescents), cursi amb totes les forces. Corets i expressions bastant repel·lents circulen a tota velocitat, i entre persones que gairebé ni es coneixen! Si en els 70 deies que t’agradava el color rosa, ja eres la cursi de la classe de per vida. Ara es diuen que s’estimen amb una facilitat i una desimboltura esbalaïdores. I no passa res. És fantàstic. Ho fan constantment. Fins i tot he vist que es diuen «vida meva». És que el verb «estimar» no significa res. Com pot ser? Això les nines dels 70 no ho entenem. Ni teníem somnis ni ens estimàvem. Simplement caminàvem juntes de la mà: de vegades estàvem contentes i de vegades, tristes. Aquesta efervescència cursi no ens passava de la gola. Però hem sobreviscut a no poques tragèdies i encara som aquí. De veritat, ens costa de suportar tant d’amor (fins i tot em sembla que ara existeix el poliamor…).
En fi. Què hi farem. Res. Continuarem vivint entre aquesta nebulosa de paraules i fets cursis mentre la nina Greta i La Vagabonde arriben a port. I després? Després aguantarem amb fermesa tots els somnis del proïsme –nosaltres no en tenim– fins a la mort i més enllà.
