Tu, surt a la pissarra

Quan el risc de dir el que no tocava era massa evident, et quedaves muda

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Keith Ellwood


Què dius? És impossible. No m’ho crec. Però tu saps que és veritat. Ho recordes tan bé que no et cal tancar els ulls per tornar-hi.
 
Criden el teu nom. T’aixeques. Un guix a la mà i vint-i-quatre persones al darrere. La mestra et demana que subratllis l’oració subordinada. Però no l’escoltes. Mires la pissarra verda, tan ampla, tan llarga que ni els verbs ni els noms ni els adjectius sembla que s’hagin d’acabar mai. Per què m’ha hagut de cridar a mi. La cara et comença a cremar. No, ara no. Més i més. No, sisplau. Se n’adona la que està a primera fila. Ei, què et passa? Riuen.
 
Et posaves vermella a la mínima. No hi havia cap mena de fre: el perill de notar-t’ho és que encara s’exagerava més. Per molt que acotessis el cap, com un cargol que s’amaga dins la closca, un detall –les orelles, el nas– et delatava. I sí que devia ser graciós vist des de fora, però per dins, tan petita que et feies, indignada preguntaves a aquell foc per què no et feia desaparèixer mai.
 
T’incomodava parlar amb la gent. Era com si el món de fora t’intimidés. Si fos per tu, t’hauries comunicat des de la teva bombolla escrivint cartes. Haurien estat llargues i tot. Tenies la veu entre els dits, que no et fallaven. En canvi, la que et sortia dels llavis no era de fiar: a vegades s’entrebancava o, revolucionària com era, quan el risc de dir el que no tocava era massa evident, declarava la vaga general: es quedava muda.  
 
Qui ho diria, et diuen ara. Que exagerada, no m’ho crec. I tu, amb mig somriure d’orgull, mires enrere i sents que has guanyat la batalla. A força d’alçar el cap quan l’hauries tingut acotat. De parlar, vencent l’absurda por del que diran. D’agafar el guix i escriure a la pissarra que no estaràs subordinada a ningú, ni tan sols a la vergonya.

 

Comentaris

    anònim Maig 9, 2016 7:23 pm
    M'ha agradat molt la manera d'explicar un sentiment que també he viscut, i que, per sort, també he deixat enrera, tot i que a vegades prova de treure el nas i me'l trec de sobre d'una garrotada ;)
    Gemma piruleta Maig 9, 2016 9:32 pm
    Totalment identificada!
    Martina del Clot Maig 9, 2016 10:09 pm
    Per un moment creia que parlaves de mi.
    Helena Sauras Maig 10, 2016 8:06 am
    Un text que ens explica el que els tímids hem suportat cada cop que hem estat el centre d'atenció. Està molt ben redactat, i el milor és l'últim paràgraf, quan el protagonista acaba vencent aquesta por, quan no es subordina a res, quan agafa el timó de la seva vida, abandona la vergonya. I somriu... alçant el cap que estava cot.
    Anònim Maig 10, 2016 11:21 am
    Jo també era massa vergonyosa de nena, i ara em sento molt orgullosa de dir que ja no ho sóc i que he superat la meva timidesa. De vegades els professors haurien d'evitar fer passar males estones als alumnes molt vergonyosos sortint a la pissarra, penso que per molt que surtin no marxarà la vergonya, ja que va més relacio ada amb la maduració i l'autoestima (segons el meu parer).
    Laura López Maig 10, 2016 7:23 pm
    Tanta por que vaig passar en sortir a la pissarra o quan temia que em preguntessin davant dels altres... I ara he acabat fent de professora, havent-me de guanyar la vida parlant en públic, de tot i amb tothom. Sento que he guanyat, i he procurat sempre que cap nen o nena passés pel mateix que jo. Però encara, de tant en quant, voldria fer-me fonedissa... Procuro tenir la por sota control.
    Anònim Maig 10, 2016 8:06 pm
    Completament identificada amb la timidesa, moltes vegades la ment en blanc sapiguen les preguntes.
    Carlesfr Maig 11, 2016 3:07 pm
    Tan ben detallat que m'he vist reflectit, ja fa mes d 45 anys

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...