Foto: Clàudia Codina

He badallat forçadament per quarta vegada en els últims cinc minuts, però segueixo del tot tapada. Ho sé perquè els auriculars em vibren dins l’orella i el mòbil ja m’ha avisat dues vegades a través d’una notificació impertinent que estic excedint el límit de decibels permesos abans de trencar-me el timpà. Em fa mal el cap i les artèries que em recorren el crani palpiten amb la pressió dels globus d’heli que vam comprar per la festa de fa un any. A l’altra banda de la finestra, quatre-cents quilòmetres per hora i menys trenta-cinc graus. El dibuixet del cinturó s’il·lumina i l’hostessa més propera decideix salvar-me els timpans indicant-me que em tregui els auriculars; sembla que venen turbulències. 

Mentre l’avió fa petites batzegades i les cames em tremolen, penso que avui fa tres anys que en vaig fer vint-i-cinc. Recordo nervis, petons, maquillatge galtes avall i tres últimes abraçades d’aniversari que no sabia que eren les últimes. Recordo pastissos, trucades, cava i el recopilatori fotogràfic monotemàtic de la meva persona bufant espelmes d’aniversari a manera de resum vital amb banda sonora impecable. Sempre els ulls inflats d’haver plorat, sempre la cara de circumstàncies presidint la taula. 

Des que tinc ús de raó que surfejo de forma pèssima els nervis i la desproporció clara d’expectatives versus realitat que el dia del meu aniversari em genera. Quan passen grans coses perquè passen, quan és un dia normal perquè és un dia normal. Mai sé què espero, però el que espero mai passa i l’angoixa creix fins a convertir-se en llàgrimes que salten sempre al moment de ser immortalitzada, no fos cas que oblidés el ritual per l’any següent; sempre els ulls inflats d’haver plorat, sempre la cara de circumstàncies presidint la taula.

És quan decideixo tornar a posar-me els auriculars que m’adono, revisant les fotografies dels últims anys, que ja en fa tres que no ploro. Una pandèmia, dos adeus forçats i una dotzena de pacients m’han fet canviar els ulls inflats per un somriure i em descobreixo sorpresa i fora de lloc mentre el meu cervell quadriculat intenta buscar-hi una explicació racional que encara no he trobat. Potser això és fer-se gran, o simplement és més senzill i consisteix a enfocar-nos en el més bonic sense perdre el món de vista. Potser és aprendre que perdre és inevitable i no sempre és trist ni sempre resta. Que els dies normals poden ser preciosos. Els ulls se’m tanquen i m’adormo mentre començo a fer-ne vint-i-vuit a set mil quilòmetres de casa. Una veu llunyana en alemany anuncia que ja hem passat la zona de turbulències. 

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa