Foto: FUMIGRAPHIK_Photographist
Quan tenia deu anys, com totes les nenes, tenia un vestit preferit. El típic vestit que es passava l’estiu entrant i sortint de la rentadora i que es començava a fer malbé de tant posar-me’l.
Als onze anys encara era el meu vestit preferit, però jo havia crescut un pam, m’havien sortit pits, se m’havien eixamplat els malucs i ell, en canvi, seguia sent el mateix vestit de nena, per bé que elàstic i adaptable a la nova forma del meu cos. Jo, aliena a tots els canvis físics que havia experimentat durant aquell curs, no vaig veure cap motiu per no seguir-li reservant un lloc d’honor al meu armari i, així que va fer prou calor, me’l vaig tornar a posar.
Recordo aquell dia com si fos avui: “Mare, marxo!”, vaig dir, entrant a la cuina. La meva mare, que rentava els plats de l’esmorzar, em va mirar de dalt a baix i em va dir alguna cosa així com “aquest vestit l’haurem de jubilar aviat, eh?”. Jubilar-lo, vaig pensar. Sí home. Els vestits preferits no es jubilen, mare.
Vaig trigar només mitja hora a jubilar-lo, aquell mateix matí. Tal i com vaig sortir al carrer, uns paletes que hi havia a la cantonada em van començar a dir obscenitats. Als onze anys no estàs preparada per sentir totes les coses que un desconegut et faria, expressades amb aquella violència. Vaig tornar plorant a casa, vermella com un perdigot i amb el cor a cent. Estava tan emprenyada que, allà enmig del menjador, em vaig treure el vestit i en vaig fer draps. La meva mare assistia a la pèrdua d’innocència des de la porta de la cuina. No passa res, em va dir. Anirem a comprar un altre vestit.
Ningú ens prepara per afrontar coses així. La generació anterior, carregada de fe, espera que aquest tipus de comportaments hagin estat superats. No ens expliquen que això ens passarà i tampoc ens diuen com hem de reaccionar davant d’aquestes situacions. No ens diuen que pel simple fet de ser dones i passejar pel carrer som susceptibles de ser increpades, de ser repassades amb lascívia, a vegades fins i tot de ser grapejades al metro per desconeguts.
L’altre dia dos bons amics, dels que no fan aquest tipus de coses, em van preguntar si realment ens sentíem agredides, quan passejàvem pel carrer. És clar, per a ells és ciència-ficció perquè mai s’atrevirien a increpar una dona o a fer-li ofertes sexuals a crits. Naturalment que sí, els vaig contestar. Cada dia tres vegades. Com que vaig tot el dia amb els auriculars posats, només els veig gesticular i moure els llavis. Ja m’hi he acostumat. Fa més de vint anys que aguanto aquesta merda. Si l’agressió és tan flagrant que la sento fins i tot amb la música a tot drap, em trec un auricular, em giro i, els engego un educadíssim “Disculpa?” que la majoria de les vegades els deixa muts. No estan acostumats que davant de la seva creativitat, les dones no abaixin el cap.
De manera que, noies, ja ho veieu: no podem pensar, com potser van fer les nostres mares o les nostres àvies que la generació que ve no haurà de patir aquestes coses. Ens tocarà explicar a les nostres filles, nebodes, filles d’amics i a qui calgui que això els passarà. Ens tocarà explicar-los quina és la millor manera de gestionar-ho i d’encarar-s’hi, perquè malauradament, encara que sembli tret d’una pel·lícula casposa espanyola dels anys seixanta, encara hi ha qui confon el compliment amb l’agressió verbal.
I sembla que la cosa va per llarg.
