Txume

Foto: Kat…

Una pedra al mig de l’estany. Bomba d’amor, de tendresa, de carícia. Això vas ser. Això va ser el teu estar en el món, des de l’inici fins al final. Inevitablement, s’obriren al teu voltant cercles concèntrics, infinits, expandint-te. El primer cercle, el teu nucli dur. La mare i el pare, a qui deies sempre pel nom propi. La germana, fortalesa i somriure, roca i amor. La teva companya, amor que sempre hi és, que hi tornaria a ser fins i tot si sabés el camí del dolor que havia d’estimbar-se en l’absència. I des d’aquí, anar sumant: els qui et vam conèixer a la parròquia, a la catequesi, a l’Esplai. Els amics que van entrar sostenint damunt de les espatlles el teu fèretre i la seva pena insondable. Els companys de feina, de música, de trajectes. En cada cercle, persones que han viscut, perquè tu has existit, el veritable sentit de l’agraïment profund, la necessitat absoluta de donar a conèixer al món l’amor que ens batega i que és el teu llegat, la teva sembra.

I és que, Txume, te’ns has mort. A totes, a tots. Des de la gent més propera fins a la persona que només va ensopegar amb tu un o dos dies. Te’ns has mort. Aquest espai cec que ens deixes és un esvoranc que fa saltar pels aires els fonaments de tota una comunitat. Per això el dol no pot ser individual, per això més que mai udolem com llobes i ens reconeixem les unes a les altres només mirant-nos als ulls. “Tu també”, ens diem en el silenci del sepulcre, “tu també l’has conegut”. I no, no hem ressuscitat al tercer dia, ni ressuscitarem al quart. Ens sostenim i ens sostindrem encara, pels dies dels dies, tots els qui t’acomiadem avui. I ja no ens preguntem on deus ser ara, on deus haver anat. Seguim amb tu, havent rebut tant, que a partir d’ara només volem estimar així: bomba d’amor, de tendresa, de carícia. El teu llegat, la teva sembra.

*text publicat al blog La vida té vida pròpia.