Museu Guggenheim de Bilbao. Foto: Stefano Montagner


Diuen que una flor no fa estiu ni dues primavera, així que no cal sortir al pas amb flamants excepcions com Sílvia Pérez Cruz i el mag Antonio Díaz, però està clar que tenim un problema cultural. Em refereixo a l’alarmant mitjana d’edat de la majoria d’espectacles clàssics: el públic supera de llarg els 50 anys.

Alguna cosa greu passa i això no rutlla. Som la darrera generació que ens agradarà la música clàssica? Està clar que per revertir aquesta situació estem girant el mitjó, però segueix sent la mateixa peça de roba: òperes cada vegada més gores, surrealistes, sanguinàries i estrafolàries, o concerts amb més estímuls que la música mateixa —mirin sinó la reinvenció que temporada a temporada està portant a terme l’Orquestra Simfònica del Vallès. Potser ens hem de rendir a l’evidència que l’actual divisió clàssica de les arts ha mort i és la fi d’una època.

Per exemple, avui, la literatura ja no es limita al que era la literatura del segle XIX. Avui amb els e-books, els blogs i la proliferació constant de mitjans digitals, la producció cultural, en tots els àmbits, s’ha fragmentat sense referents clars. Internet i les noves tecnologies han democratitzat i impulsat tant la productivitat cultural que el sentit de la cultura, avui, s’hauria de repensar. L’art ja no és només allò que custodien els museus, és també allò que circula a tota velocitat per un món globalitzat i homogeni.

Per sort, avui la cultura ja no està segrestada per una elit però, per desgràcia, si tot és cultura res ho acaba sent. Algú dels qui habitualment van a les propostes culturals clàssiques sap què vol dir Veeijing? És una disciplina artística que s’ensenya a l’Estruch de Sabadell i que es defineix com sessions visuals barrejant en directe loops de vídeo amb música o un altre tipus d’acció. O sigui, ni idea del que pot ser. Haurem de començar a assumir que com algunes persones vivim avui la cultura és la fi d’una època, d’una generació i una raça.

Com que la mitjana de dones als actes culturals és superior i la seva esperança de vida és més llarga, potser quedaran quatre mohicanes, cada cop més arrugades i camí de desaparèixer. No sé si qui vindrà ho farà pitjor que nosaltres, jo ja sospito que ho faig molt pitjor que les generacions passades, però també és cert que cap dona de classe baixa hauria pogut escriure un article d’opinió en cap altre moment que no fos ara.

És el millor dels temps, i el pitjor; estem en l’edat de la saviesa i de la ximpleria; l’època de la fe i de la incredulitat, de la llum i les tenebres, de la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació… ai calla, que això ja ho va dir algú altre el 1859 a l’inici de la seva famosa novel·la. Potser res és tan nou com ens imaginem, potser els darrers mohicans fa segles que perviuen assegurant que s’extingeixen.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix