Un joc de nens

Els xiquets només van a remolc nostre, ens imiten

Foro: Kendall Scott
Foro: Kendall Scott

Sembla que aquesta última setmana ens hem assabentat que els nens juguen al pati de l’escola al joc de moda. Com si això no hagués passat tota la vida. Passa que diria que ara la vida va més ràpid. I, escandalitzats, hem comprovat que sí, que nens de set anys saben jugar a matar, tot i que aquest matar fins i tot els nens sàpiguen que és una metàfora.

No és que em sembli meravellós que la meitat dels nens d’aquesta edat hagin vist una sèrie com El Joc del Calamar, és clar que no. M’esgarrifa. Em sembla horrible. També us dic que jo vaig viure una infància on existien les Barbies, on jugar a metges servia per fotre mà, es jugava “a mares i a pares” i només jugaven les nenes fent de cuidadores de nines mentre ells ocupaven el pati sencer amb la pilota. Al meu poble jugàvem “a bous” en lloc de jugar a perseguir-se, i a pinyau-pinyau, quan jugàvem a fet i a amagar: “estàs mort”. I tot això que amb deu anys veia normal, ara també em sembla horrible.

És evident que no penso que tot temps passat fou millor. En absolut. Fa anys es donava vi a les criatures per obrir la gana i es fumava dins dels vagons de tren, a les classes i a les sales d’espera dels hospitals, hi havia malalties sense cura que ara sí i així un llarguíssim etcètera que ha millorat les nostres vides amb els anys. Però sí que recordo quan consultàvem el correu electrònic un dia a la setmana drets des d’un ordinador públic de la biblioteca, o des d’allò que en dèiem cíber. I quan l’apagàvem, érem lliures. Tot el temps per a nosaltres, per a la vida física, per entendre’ns. I ningú sabia on érem si no volíem. I no passava res per no estar localitzables el cent per cent del temps.

Hi ha persones que no recorden la vida sense xarxes socials, sense selfies, sense filtres; per a ells sempre ha estat així, segurament pocs segons després de nàixer sons pares el presentaven per Whatsapp o Instagram en societat. (No ho jutjo; és un fet.) Que no conceben quedar amb amics i no publicar-ne almenys una story. Que se sàpiga. (Per què fer res si no ho ha de saber ningú?) Mostrar-se; vendre’s, potser. Compte, no dic que això només ho facin els de la generació Z o T (de tàctil, en diuen així de la generació sense referents analògics), que conec senyors de seixanta anys que hi estan ben enganxats. Tots ho fem en menor o major mesura, tots hi participem ni que sigui com a voyeurs. Passa que els nens ho fan sense haver-ho triat. Els nens arriben al món i es troben el panorama que es troben. El que els hem dibuixat, vull pensar que benintencionadament. Però sí, xiquets del món, aquest és el panorama. Podeu obrir el mòbil de la mare, entrar a Netflix i mirar imatges de violència explícita camuflada de joc de nens amb tres clics amb un missatge ben clar: això és el capitalisme, no siguis de classe baixa, nen.

Que el món està pensat per als adults no és una cosa que descobrirem avui. Els xiquets només van a remolc nostre, ens imiten, adapten el món al seu punt de vista, la qual cosa és ben respectable. L’altre dia que van caure Facebook, Instagram i Whatsapp durant una quantitat generosa d’hores vaig tenir com un flaix, tot just un segon, com quan olores un perfum que et transporta a un altre espaitemps i et deixa desconcertada. Una mena de flaire de llibertat. No podria viure ara sense internet, de fet m’arruïnaria, i si pogués escollir-ho triaria quedar-me amb internet, sens dubte. Però per uns instants vaig viure una reminiscència de quan no existia i el meu món eren els carrers del poble, i demà com quedem, a les set a la plaça del mercat, i la vida era tan menudeta i tranquil·la i fàcil.

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...