Foto: Erwan Hesry
Foto: Erwan Hesry


El Mauro és un noi de vint-i-quatre anys i bona salut. Viu a Pedralbes amb els seus pares, tot i que té reservades les golfes del palauet per a ell sol, on habita un estudi molt acollidor. Actualment està estudiant psicologia. Va començar filosofia però ho va deixar a segon. En realitat vol ser influencer. Té bon cabell, castany, que li encanta pentinar-se cap enrere ara amb una mà, ara amb l’altra. També té bona dentadura i, tot i que li agradaria tenir els ulls blaus (o verds), els té marrons, però li brillen d’una manera que li costa ben poc de lligar. Sempre hi ha llista d’espera de nenes maques, totes tallades pel mateix patró, per sortir amb el Mauro.

Recentment, ha inaugurat perfil a Instagram, @lapsiquedemauro. Allà, amb una plantilla de Canva en la qual, de vegades, hi posa de fons el seu rostre o el seu tors nu, hi publica frases de barata inspiració, o frases amb què es topa als apunts de classe, o frases que pesca a l’aire de la seva psicòloga. No li va malament, en poc temps ha fet molts seguidors. També és cert que ha invertit una mica a promocionar les publicacions. No li ve d’aquí.

Són gairebé les dotze de la nit de la revetlla de Sant Joan. A dins d’un restaurant de L’Ametlla de Mar, una parella jove formada per un noi i una noia sopen tots sols. No deuen tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys. A aquelles hores, mentre les poques taules que queden van pels cafès o estan ja pagant, ells encara mengen gambes fresques amb desgana, sense dir-se res, amb la mirada perduda. Com complint una mena de ritual de compostura impostada. No estan barallats, tampoc ho sembla. Més aviat no saben què fan ni per què, els dos junts però tots sols, mudats, en un sopar llarguíssim, en una nit com aquesta.

L’escena sembla una caricatura, per exageració, per la seva joventut. Una caricatura d’allò en què es poden acabar convertint les parelles: una mena d’illa. Una illa de dues persones aïllades. Una zona d’aïllament amb recursos naturals limitats. Es devoraran al començament i s’aniran cansant del mateix paisatge i mateix menú dia rere dia (imagina’t gambes fresques cada dia). Esgotaran a poc a poc els temes de conversa i s’adonaran que els camins de llurs pensaments passen per diferents paratges i dedicaran temps per pensar cadascú en les seves coses, un al marge de l’altre, i possiblement ja ni s’ho explicaran, en què pensen, i es trobaran a les menjades i a l’hora de dormir. Potser ni tan sols aniran a dormir a la vegada. Potser ni se n’adonaran, que ja no van a dormir alhora, com un matrimoni acabat. O encara pitjor: potser només se n’adonarà un dels dos.

Ella pensa, entre gamba i gamba, que haurien d’haver quedat amb les seves amigues i els nòvios per anar a L’Ampolla, almenys segur que durant el sopar hi hauria hagut tema de conversa. Ell pensa que es va ennoviar massa prompte. Ella sap que ell pensa que les seves amigues són unes pijes. Ell sap que ella pensa que els amics d’ell són uns garrulos. Ell recorda ara una frase que ha llegit per Instagram aquesta setmana: “Si en una relació un té la sensació que estima més que l’altre, aquesta relació s’ha de tallar, perquè només pot empitjorar.”

–En què penses? –fa ella.

–Res –contesta ell atabalat, com si l’hagués enganxat amb la frase en el pensament–. Són bones, no?

–Llàstima que han anat tan lents que ja no tingui gana.

–Ja.

–Què farem ara?

–Anem al port a prendre alguna cosa, no? –diu ell.

–Val –diu ella mentre pensa per què.

De camí al port, s’agafen de la mà. És un costum que tenen ben arrelat.

–Vuit anys, Marteta! –avui celebren que tal dia com avui de fa vuit anys, quan encara no en tenien vint, es van besar per primera vegada en un dels bars de davant la platja, amarats de suor i alcohol i jovenesa gairebé adolescent.

–Vuit anys! Si vam xalar aquella nit, te’n recordes! –pensa llavors ella quants anys de renda de relació els va donar aquella primera nit tan fabulosa que van viure.

–Encara m’estimes? –pregunta ell a mode retòric, perquè no espera més que un sí–. Ella el mira una mica estranya per la pregunta. I, calculadora com és, li respon:

–Si ho penses, aquella nit no et coneixia de res i per tant, no et podia estimar. Així que en realitat, t’estimo més ara.

Però ell no se’n pot estar i ara li farà una pregunta que no li ha fet mai:

–De l’u al deu, quant diries que m’estimes?

–Quina pregunta és aquesta? –però ell es posa seriós, potser massa, i mirant-la li insisteix:

–Contesta-la, per favor –. Ella llavors dubta que sigui una pregunta trampa (que l’és). Ella és molt viva. Ell sempre li diu que va sempre dues passes per davant. Que quan ell pensa alguna cosa, ella ja l’ha pensada abans. Ella maquina: “Ara no sé si hauria de contestar un deu, perquè és el que s’espera un enamorat d’una pregunta així, “un deu, amor”, i a córrer, a continuar amb la nit, amb la relació i amb la vida. O haig de ser sincera, perquè no ens enganyem, un deu es com es deu estimar un fill, un deu és tot, un “ho donaria tot per tu”, això no, no l’estimo un deu. Potser puc dir que un nou. Però llavors voldrà saber quin és aquest punt que balla i per què…”

–Marta! –. Ella el mira. –Contesta’m. De l’u al deu?

–Un vuit –. Al final solta el número més realista que pot, amb la sensació que no ha tingut prou temps per analitzar la resposta.

Ell es queda callat un instant, entre sorprès i resignat. Finalment diu:

–És que jo em sembla que t’estimo un set.

–Què?

–Un set, trobo.

–I no em pots estimar un vuit? –. Ell la mira desconcertat–. Tant hi fa, no?

­–No, és que ja havia escollit que era un set abans de saber la teva nota. Estic sent honrat.

­–No, Joan, estàs sent un imbècil. Quines ganes de carregar-te la nit, l’aniversari i tot.

–És que si tu m’haguessis dit un set, també, estaríem igualats, però vas i dius un vuit.

–Un vuit, que és millor que un set. No sé per què t’enfades. Perquè tu m’estimes menys?

–Ho hauríem de deixar. Ho he llegit a Instagram.

I llavors es fa un silenci que aprofiten per adonar-se que hi ha focs artificials que celebren ves a saber què. Potser que a un tal Mauro de Pedralbes el projecte de convertir-se en influencer li va com la seda.

–Saps què, Joan? Que jo sempre he sigut d’excel·lents, que un set jo no l’he tret mai.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Xavier a juny 28, 2022 | 12:08
    Xavier juny 28, 2022 | 12:08
    Genial Maria!!!
  2. Icona del comentari de: Pilar a juny 28, 2022 | 20:58
    Pilar juny 28, 2022 | 20:58
    A mi m'ho preguntàven cada dos per tres i jo sempre contestava "onze". Fa 10 anys que em va deixar 🤣

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa