Urgències

Foto: Zhen Hu

El rellotge digital apèndix del canell esquerre acaba de marcar les sis en punt. Tinc son i la mirada em navega a la deriva entre sorolls, punts lluminosos, escàners, radiografies, pantalles d’ordinador, mascaretes i ulls cansats.

A les sis i un minut el meu cervell, que va a cinc-cents per hora i quatre paraules per davant, decideix abaixar el teló.

Estímul zero, fosc a escena, silenci sepulcral.

Empaqueto hores de son, tremolors, inseguretats i el rebot sincopat de la meva cama esquerra i em deixo ser jo. Em deixo ser la que no sempre ho sap tot, la que carrega tants dubtes existencials com decisions a l’esquena. La que té ferida oberta i crosta tendra. Inseguretats sense prefix davant els altres.

I em deixo plorar perquè una videotrucada de dos minuts es va convertir en el meu adeu a l’àvia sense saber-ho. Perquè tu tampoc hi ets i enyorar-te descomprimint l’hivern que va començar amb una abraçada sota la pluja freda de Monterrey encara fa mal.

Soc la que es deixa somriure per les sorts petites i pels setanta metres quadrats de refugi a l’Eixample. Per Verdaguer i la família que es tria que és ara la de cada dia. La que es perdona per haver gestionat els deu últims mesos a trompicons amb la sensació del vertigen amenaçant a cada pas. La que, una pandèmia i cinc llits d’UCI més tard, encara no ha aconseguit construir una paret robusta que la protegeixi del dolor aliè. Equilibrista inexperta sobre una balança enganyosa. La fina línia entre deshumanitzar-se i no fer-ho.

La que en uns minuts tornarà a sentir el so d’un monitor cardíac de lluny, s’aixecarà de la cadira i decidirà, per enèsima vegada, seguir fent-se gran en l’esquerda d’intensitat que comença i acaba en un despatx d’urgències qualsevol.