Foto: Hernán Piñera


Mentre ell feia el sopar jo mirava, fa unes setmanes, un documental que explicava l’origen de l’univers i de la vida a la terra. Deia que el que veiem és el passat de les estrelles. Després de sopar no li vaig haver de pregar gaire perquè toqués una estoneta el piano. Va tocar una mica d’una obra tristíssima de Txaikovski, la Patètica. Em va explicar les dissonàncies –sents, que sona malament, dos notes alhora a distància d’un semitò, però ell era el rei de les melodies, ho sabia fer sonar bonic– i també que quan la va acabar es va suïcidar. Que era homosexual en un espaitemps en què no es podia ser homosexual. Que per això era tan trista, perquè no tenia solució.

Em passa que sovint pesco frases o paraules al vent, que a la vegada comencen a formar petits bucles dins el meu cap, com dimoniets de primavera que aixequen certa polseguina. Ell tocava i jo el mirava i em repetia per a mi el passat de les estrelles, veiem el passat de les estrelles, sents la dissonància, quina melodia, la Patètica, el passat de les estrelles, és tristíssima, la sabia fer sonar bonic, no tenia solució. No tenia solució.

–Estàs bé? –em va dir quan va acabar de tocar i jo plorava pluja galtes avall.
–És que quan una cosa em sembla molt bonica ploro.
–Això està bé.

Ja ho deu saber, que soc com un iceberg, on la part que es veu és només el que pronuncio i la part de sota l’aigua, els dimoniets de primavera que me dansen, me dansen, tracatrà. Sents la dissonància i mira que tristíssima, no tenia solució. I el miro i veig el seu passat amb la seva caixa plena, i la meva caixa buida. Jo soc com un iceberg i ell és com una estrella i penso que vivim, ell i jo, atrapats en un univers provisional, format d’uns mateixos àtoms, els àtoms del passat i els àtoms del futur, vius i morts a la vegada, els que sempre hi ha hagut, un t’estimo atemporal, des del principi dels temps, des de l’explosió del primer sol, que seguirà transformant-se després de nosaltres, si és que hi ha després, si és que hi ha nosaltres, si és que el temps és una cosa.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Paulina Ros a maig 14, 2019 | 01:12
    Paulina Ros maig 14, 2019 | 01:12
    Brutal
  2. Icona del comentari de: Nivaira a maig 14, 2019 | 12:01
    Nivaira maig 14, 2019 | 12:01
    Un text d'una delicadesa i profunditat extraordinàries. Quina sensibilitat en tot el que escrius!
  3. Icona del comentari de: La gaiata a maig 14, 2019 | 16:37
    La gaiata maig 14, 2019 | 16:37
    No em cansa llegir-te, i la llum dels estels ilumina els icebergs en una fusió màgica i singular, i aquests retornen al món sencer aigua i llum fins que tothom bocabada observant-los. Tens molta màgia Maria, gràcies per compartir-la amb nosaltres.
  4. Icona del comentari de: Iceberg i estrelles a maig 15, 2019 | 01:05
    Iceberg i estrelles maig 15, 2019 | 01:05
    La complicitat de les paraules quan senten. Les paraules ploren, juguen i sovint, també callen.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix