Eva Armisén


Sabíem que el món s’acabava i les mentides se’ns van tornar necessàries. Aquell dimarts de primavera incipient ens vam mentir: les teves ulleres de prop, el meu vestit.

Me’l vaig quedar com si fos fàcil trobar l’ocasió de posar-me un vestit vermell. Feia gairebé dos anys que no em comprava ni una trista samarreta. La frivolitat només ens pica l’ullet quan ens sentim fora de perill.

Ara recordo –ho havia oblidat– que el vaig arribar a estrenar: n’és testimoni una foto que vaig enviar per whatsapp a la Maria, quan ella intentava entendre la relació entre el meu estat d’ànim i la roba que trio cada matí. No em sentia pas vermella per dins, però vaig jugar a fer com si.

Avui he decidit que el tenyiria de negre. No em llevaré amb ganes de vestit vermell ni d’aquí a cent anys. Jo, ni d’aquí a mil, m’ha etzibat un amic provant d’arrencar-me un somriure. No se n’ha sortit, però no és culpa seva.

Així d’esma com faig les coses ara, he posat el vestit a la rentadora amb el fixador, el tint (“brillante y duradero”) i mig quilo de sal. Un programa a quaranta graus sense prerentat i au.

Els reptes assequibles també es torcen. Em vaig deixar créixer les ungles però ja se m’han trencat. I el vestit no s’ha tenyit tant com em pensava, perquè té fils resistents al tint. Ha quedat estampat: negre amb una sanefa vermella. M’encanta, exclama el meu fill petit.

A mi el que m’agradaria és que fos la metàfora d’un futur menys fosc del que imagino. L’anunci d’un demà que amagui, enmig d’una tristesa profunda i per sempre, alguna pinzellada de color. La vida ja no serà vermella mai de la vida, però potser –quanta esperança en aquest potser– tampoc es deixa tenyir del tot.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Daniela a setembre 21, 2017 | 20:51
    Daniela setembre 21, 2017 | 20:51
    Sempre las cosas que plantejas no es aconsegueixen pero se intentan
  2. Icona del comentari de: Anònim a setembre 21, 2017 | 21:55
    Anònim setembre 21, 2017 | 21:55
    Crec que puc entendre que no vulguis un vestir vermell.També entonces que al teu fill li agrado que tanguillos fils vermells. Les mares amb un toca de color són mės maques. No les volumen veure tristes. Endavant Eva.
  3. Icona del comentari de: Anònim a setembre 22, 2017 | 08:31
    Anònim setembre 22, 2017 | 08:31
    M'agradat molt, jo també hem vesteixo segons el meu estat d'anim, moltes vegades escrius coses que penso i tu li donés veu. Qui sóc jo per dir res, fes camí la vida és de vegades cabrona i unes altres fantàstica.Molts ànims.
  4. Icona del comentari de: Anònim a setembre 22, 2017 | 08:59
    Anònim setembre 22, 2017 | 08:59
    A mi també em passa que fa molt temps que no trobo el dia de posar-me les meves millors peces. I intueixo que encara tardaré també molt temps a desenterrar del fons de l'armari aquella samarreta vermella amb un tall a l'esquena... molt. Un altre cop, moltíssimes gràcies per compartir aquestes vitals
  5. Icona del comentari de: Anònim a setembre 22, 2017 | 09:02
    Anònim setembre 22, 2017 | 09:02
    ah! i el dibuix, preciós
  6. Icona del comentari de: Skinneydipper a setembre 22, 2017 | 10:32
    Skinneydipper setembre 22, 2017 | 10:32
    Oh Eva, no tinc cap experiència com el teu però estic segura que algún dia sortirà el sol una altre vegada per a tu..que tinguis esperança.
  7. Icona del comentari de: Anònim a setembre 22, 2017 | 11:16
    Anònim setembre 22, 2017 | 11:16
    Comprensió al comentari teu i entenc el que estàs passant. El dia cinc de setembre a fet un any que va morir el meu marit. A mi sempre m'havia agradat el color roig fins i tot el meu marit em deia el bé que em quedava, però ara no puc sinó que no penso posar-me'l mai més. La ferida està tan viva que no crec ni vull que és tanqui mai.
  8. Icona del comentari de: Jovita a setembre 22, 2017 | 11:54
    Jovita setembre 22, 2017 | 11:54
    Llegint-lo he pogut veure la teva enyorança incurable, de la que en fas un relat tendre i captivador... el teu vestit vermell que es resisteix a ser negre.. escolta'l també.. potser et parla
  9. Icona del comentari de: Rosa Bonamusa a setembre 22, 2017 | 18:32
    Rosa Bonamusa setembre 22, 2017 | 18:32
    Relat precios. Jo, en canvi, amago la foscor en vestits vermells, acolirits i roba que, segurament, com dirien, les iaies, no tocaria, davant una desgracia. La foscor la tinc a dins, pero intento disfrassar la de color amb la meva aparença, potser si, un pel frlvola. Nomes es aparença, proteccio.
  10. Icona del comentari de: Anònim a setembre 22, 2017 | 20:51
    Anònim setembre 22, 2017 | 20:51
    Preciós. Està clar que el vestit no s'ha volgut tenyir del tot de negre per a despertar-te aquest "potser" vermell. Abraçada

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix