Veure la vida de lluny

Sabria destriar el que val la pena de veritat i el que no

Foto: Amanda Tipton



Com més amunt, més petit. I ens enfilem per la muntanya entre pedres i troncs que ha fet caure alguna ventada. De tant en tant, miro cap a l’esquerra i, sorpresa, el mar. Cent passes més i, a l’horitzó, les muntanyes de Montserrat. Ara fa pujada de debò. I quan som al cim, sembla que tinguem el món als nostres peus. Allà baix, les cases tan petites semblen de joguina. És com si fos una mentida, que a dins hi ha gent parlant, cuinant, barallant-se, badallant, treballant, entrant a la dutxa.
 
Com seria la vida vista sempre des d’aquí? Seria prou fàcil intuir quin dels camins és més planer o em duria més lluny. Podria fer com aquells que, amb la veu clara, davant d’una pedra petita, la xuten i diuen: això no és res. I davant la prioritat: allò que s’apropa darrere els núvols sí que és important. Sabria destriar el que val la pena de veritat i el que no. L’amor, els amics, les traïcions, les esperances. No em desgastaria per rucades, tindria una perspectiva amplíssima de tot: del nord i del sud, del passat i del futur. Si jo visqués aquí dalt, potser, deixaria de viure amorrada a tot. Trobaria la distància. Em sabria esperar. Tindria l’oportunitat de preveure les tempestes que venen i el temps per fabricar-me un sostre de palla.

Però la vida és a tocar. Amb prou feines mirem el cel i massa sovint el paraigua és en una d’aquelles cases que semblen de joguina. 

Comentaris

    Sirenita Octubre 21, 2018 1:23 pm
    Para mi es muy importante 'vive y deja vivir"...?❤?

Nou comentari

Pur ti miro, pur ti godo
Philippe Jaroussky i Danielle de Niese interpreten el famós duet de Monteverdi
Més entrades...