La mare de l’Ada havia d’anar al metge i diu que l’Ada quan veu un metge, amb la bata blanca i aquella cosa que penja del coll, com uns auriculars, quan veu un metge es posa molt nerviosa. Que si li podia fer el favor de quedar-me amb ella mentrestant. Així ens vam quedar soles i jo mai havia sigut responsable de ningú, molts menys d’una persona com l’Ada, ja s’entén, diferent. Fins que no va marxar la seva mare, ella no va sortir de l’habitació, perquè no s’acabava de creure que no aniria a la consulta, i quan la casa va quedar-se en silenci, un silenci inquietant, de no tenir cap adult a prop, li vaig preguntar per què li feia tanta por anar al metge. L’Ada em va mirar desconfiada i per primer cop vaig veure com era la seva cara sense somriure, i la veritat és que bastant bonica. Per què tens tanta por del metge? I semblava que quan deies metge la cara li canviava, així que vaig passar una bona estona parlant de coses diferents i de tant en tant deia, metge!, sense que s’ho esperés, i corria a la seva habitació. Una mica com els gossos, saps?, que si dius, passeig!, es tornen bojos i corren esverats per tot arreu.
Però em vaig cansar d’aquell joc, perquè després costava molt que l’Ada sortís de l’habitació i em quedava sola al menjador, menjant unes crispetes que la seva mare havia fet abans de marxar, com si això facilités les coses entre nosaltres. A l’Ada li agraden molt, va dir. No en va menjar, perquè no parava de moure’s, d’anar i tornar a l’habitació. Vaig preguntar-li si volia que juguéssim a perruqueres i va dir que sí, i la vaig asseure a terra, entre les meves cames, i li vaig estar fent pentinats fins que va quedar-se adormida perquè la veritat és que pentino bastant bé, i moc els dits d’una manera que fa entrar son. Després la vaig estar maquillant, aprofitant que no obria els ulls. Llavis vermells, com la mare; ombra d’ulls fosca, com la mare; galtes rosades, com la mare; una mica de rímel, com la mare. I va quedar bastant maca, sobretot perquè l’Ada adormida, sense riure i ensenyar les dents, i sense fer tots els moviments que fa amb els músculs de la cara, és molt més agradable de mirar. I l’estava mirant fixament quan va entrar la seva mare a casa, i del cop de porta l’Ada va despertar-se i va sortir corrent cap a ella i li va fer una abraçada i petons, i quan va veure que els seus petons deixaven marca, em sembla que es va espantar. La seva mare va començar a riure, que guapa, Ada!, no parava de dir-li que estava molt guapa, i que semblava que ens ho havíem passat bé. Però l’Ada s’havia espantat i va anar al lavabo, a mirar-se al mirall, mentre la seva mare em deia que era ben estrany que s’hagués deixat, perquè no suporta que ningú li toqui la cara, ni tan sols ella.
Del silenci va venir un cop, i era l’Ada, que estava rodolant per terra cridant, histèrica, esgarrapant-se la cara i dient no-no-no-no, que em sembla que és l’única paraula que li he sentit dir. I la seva mare intentava treure-li la pintura amb una tovallola però com que no parava quieta, no podia, i l’Ada… no ho sé, estava fora de si, i jo vaig marxar d’allà corrent, sense dir res, pensant que la preferia quan riu com un mico. Quan vaig arribar a casa, la mare ja ho sabia tot, li havien trucat i em mirava com es mira al cel per demanar-li alguna cosa a Déu.
