Foto: Gerald Angeles


Tots els matins em trobo l’Ada pel carrer. Va amb la mare de la mà, que la porta a la seva nova escola. Em diuen bon dia, em miren per últim cop des de la cantonada, em fan adéu —em consideren una amiga. Jo, si vaig sola, no tinc cap problema, però si vaig acompanyada sento una mica de vergonya, sobretot quan em crida des de la cantonada perquè no m’he girat per dir adéu. El pare diu que no m’he d’avergonyir de tenir una amiga com l’Ada i jo faig que vale, amb el cap, però tots dos sabem que passa alguna cosa quan tens una amiga com l’Ada.

—És l’adolescència.

La mare pràcticament tot ho soluciona amb aquesta frase. A l’adolescència tot queda perdonat i justificat, i potser sí i potser no, però crec que aquest tema de l’Ada és diferent. Em pregunten a l’hora de dinar què faria si tingués una filla com ella i faig que no ho sé, perquè és la veritat, però des d’aleshores no puc parar de pensar-hi. Què passaria si fos la mare de l’Ada, si l’hagués d’acompanyar a l’escola fins i tot quan la resta de nens de la seva edat ja hi van sols? Què passaria si sempre li hagués de dir adéu a l’Ada amb la mà, fins i tot quan no em ve de gust? El pare diu que l’Ada m’ha ensenyat més d’humanitat que tots els meus amics junts, però la humanitat no sé molt bé què és ni per què serveix.

Ahir a la tarda va venir la mare de l’Ada i em va preguntar si em passa res amb elles. Em sembla que han parlat amb ella els pares i li han demanat que vingui a dir-me alguna cosa, i em sembla imperdonable. Res, no em passa res amb elles, només que els meus amics no entenen com puc seguir sent amiga de l’Ada, i tots diuen que potser hauria d’anar-me’n amb ella a la seva nova escola, i riuen i no sé si l’adolescència hi té alguna cosa a veure. Li he preguntat si podem deixar de saludar-nos al matí i la mare de l’Ada ha començat a plorar una mica i després ha dit que no hi ha cap problema, que faran un altre camí per arribar a l’escola, perquè no li pot demanar això a l’Ada —no ho entendria. Així que avui al matí anava nerviosa, no sé per què, pensant i pensant, i quan he arribat a la cantonada i no les he vist, m’he sentit alleugerida i també m’ha fet pena; per això he decidit una cosa: que no tindré cap fill. Per si de cas.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix