La vida fa pujada

L'única opció és avançar, amb les sabates d'estiu i la ferida oberta i la por sota el braç

Il·lustració: Eva Armisén


El sostre és de pins. Arran de terra, arbustos que no saps identificar et tatuen les cames. Portes sandàlies i una tirita que balla a la part del peu inversa a la planta –si té nom, el desconeixes–. Ets una caminadora d’asfalt, però aquí no hi ha ciment sinó rocs i branques i alts i baixos i la sensació, o la certesa, que un pas en fals et faria rodolar pendent avall.
 
Ara resulta que has d’enfilar-te encara més. Imagines que la recompensa és a dalt, on t’espera la baixada i el camí pla. Al final hi ha l’abisme, prou que ho saps. “Allá en el fondo está la muerte, pero no tenga miedo”, deia Julio Cortázar en unes instruccions per donar corda al rellotge. Fas una juguesca muda: si hi arribes en menys de catorze gambades, el déu en què no creus et regalarà una treva. Però no goses comptar les passes, per si en fessis quinze o setze i el precipici fos ja.
 
Mirar on trepitges no és garantia de res, només et fa conscient de cada entrebanc. Les petjades humanes et reconforten: senyal que algú hi ha passat abans i no ha quedat atrapat fins al mai en aquest laberint de fulles i pedres i aire massa pur per als teus pulmons de ciutat. T’has equivocat de calçat i d’atracció, ets en una muntanya russa quan hauries preferit un tobogan. Però això no és un parc temàtic on pots dir quedem a la sortida, ja us guardo les jaquetes. L’única opció és avançar, amb les sabates d’estiu i la ferida oberta i la por sota el braç.
 
Que després d’una pujada sempre ve una baixada és mentida: també pot venir una pujada més gran.
 

Eva Piquer
 

Comentaris

    Anònim Setembre 6, 2016 10:42 pm
    Em penso que la part superior del peu es diu EMPENYA Salut!
    Mónica Setembre 6, 2016 11:22 pm
    M'ha encantat. No només això: no saps com m'ha vingut de bé el teu text a aquest moment de la meva vida.
    Roser T.R. Setembre 7, 2016 10:31 am
    Com pots saber el que estic passant en aquest moment si ni tan sols saps qui soc? Gràcies per expressar en magnífiques paraules un pensament també tant meu.
    Sali Setembre 7, 2016 6:12 pm
    Jo i moltes més. Anem caminant,i grimpant quan cal, al darrera, al costat. Quan és fosc no se'ns veu, però potser se'ns sent. Aquí estem.
    caminant Setembre 8, 2016 9:45 am
    Molt adient a la vida que m'ha tocat viure. Sempre sempre endevant amb el color verd esperança com bandera.2
    Anònim Setembre 9, 2016 4:24 am
    El camí sempre fa pujada i hem d'agrair els replans, redosos i recers (i els arbres amatents) i compte quan davalla massa ràpid i massa estona, perquè llavors estem anant pel pedregar. Un cop amunt és quan caldrà gaudir-ho i baixar a refer-nos pel dia següent
    Caminaquecaminaras Març 28, 2017 11:42 pm
    Tan cert com que, per molt fortes que sonin algunes paraules, se les acaba enduent el vent

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...