La vida lenta

La ciutat ens avança: els cotxes, els talons, les corbates, els mòbils, les carpetes

Arxivat a: Cambres pròpies

Il·lustració: Patrick Emerson


Paro. Giro aquella rodeta que m’accelera i tot es torna lent. La cama enguixada és una vella amiga que em demana, de genolls, que li faci una mica de cas. És cert que no t’he tingut gaire en compte, perquè sabia que hi eres, que hi podia comptar. Tot i que els dies els construíem juntes, cadascuna anava a la seva. Acostumades a fer camí, ens hem anat ignorant.

Ara, a contracor, renunciem al que ens tocava fer i apostem per nosaltres. Sortim al carrer, a poc a poc. Ens diem, gairebé a la vegada, que sort en tenim de les persones educades que ens han dut un cistell quan al supermercat no sabíem com portar la crossa i l’enciam i les peres i el peix.  
 
Aquella vorera que enfilàvem cada dia embalades, mirant el rellotge per si fèiem tard, avui sembla un altre carrer. No sé quants minuts necessitarem per travessar-lo, perquè se’ns fa etern, però, fixa’t, ho has vist? Sota la balconera d’aquella façana s’hi fan uns rínxols. El verd d’aquell jardí és heura i cada fulla és diferent. Una papallona hi fa parada, tres segons, i se’n va.
 
La ciutat ens avança: els cotxes, els talons, les corbates, els mòbils, les carpetes. Va amb presses, vol arribar a algun lloc. Aquell lloc on cada dia hem intentat arribar. Però ens hem entrebancat i una veritat ens ha caigut al damunt: hi ha un món nou dins la lentitud.
 
Potser sí que farem tard, però podrem dir que en una ciutat també hi volen papallones.

Comentaris

    Mònica Carnicero Febrer 8, 2016 8:55 pm
    Aniria tan bé no haver de baixar revolucions a causa d'un problema de salut... És molt i molt plaent, molt i molt edificant, molt i molt fascinant... Observar, fer el xafarder, mirar amunt els edificis, el cel, vigilant, de cua d'ull, de no trepitjar cap caca de gos, esclar... Veure la vida passar és preciós quan en formem part, esclar.

Nou comentari